¿Cremar residus? ¿I on?

El front marítim de Barcelona i les seves ciutats veïnes fa ja mig segle (tot i que la gran empenta va arribar durant els anys olímpics) que desterra de la primera línia de mar les centrals de producció d’energia, els abocaments i les grans indústries, o modifica la tecnologia utilitzada per fer-la compatible amb les noves àrees residencials o d’oci que l’han anat transformant. Una nova Barcelona que no té res a veure amb aquestes platges de fum, hulla, coc, escòries i sòls contaminats, en una transformació que va generar plusvàlues (econòmiques i ambientals) públiques i privades.

Les fàbriques de gas de la Barceloneta i el Poblenou primer van abandonar el carbó, van passar a la nafta i després van tancar, entre els anys 70 i 90. Les grans siderúrgies (Macosa, Maquinista, Can Torras) van donar pas a barris residencials a la Barceloneta, la Vila Olímpica i Diagonal Mar. I al 22@ el districte de la nova economia. Les centrals tèrmiques van canviar el carbó pel fuel, i després algunes d’aquestes van tancar (el 1987 les Tres Xemeneies del Poble-sec, el 2011 les de Sant Adrià) o, en el cas de les de la ribera dreta del Besòs, van ser substituïdes per les dues centrals de gas de cicle combinat (que van suposar una reducció dràstica de les emissions) i la planta incineradora de residus urbans de Tersa, alternativa de la mà del reciclatge als abocadors gegants d’altres temps. Són les últimes restes d’aquest paisatge heretat de la revolució industrial, cada vegada més envoltats de desenvolupaments residencials en marxa o en projecte (i qüestionats pels seus antics o nous veïns), i d’operacions de regeneració ambiental com la del Besòs.

El més que discutible control de les emissions d’aquesta instal·lació que incinera escombraries no reciclables de tota l’àrea metropolitana ha causat protestes ciutadanes i ha motivat estudis que han detectat excés de contaminants que estan en mans d’un jutge. La multitud de dades surrealistes que entregaven els gestors de la planta assenyalaven que o bé s’emetien elements tòxics en excés, o bé, en el millor dels casos, simplement no se sabia quins ni quants eren. En qualsevol cas, és suficient per exigir aclariment i per entendre la inquietud dels veïns.

Ara l’Ajuntament de Sant Adrià planteja ja no l’estricte control de l’impacte ambiental d’aquestes instal·lacions, sinó aprofitar la redacció del nou Pla Director Urbanístic Metropolità amb l’horitzó del 2050 per demanar el trasllat de la planta de Tersa. Es tracta d’un procés llarg. Tant com el de transformació (urbanística, i també tecnològica) del qual venim i del qual seria una etapa més. En primera instància és necessari extremar el control de l’impacte ambiental de les instal·lacions existents. La racionalització del seu ús (per la necessària reducció dels residus no reciclables i pel desplegament de les energies renovables) ja és, o hauria de ser, en un horitzó immediat. De cara a la fita del 2050 queda altres passos per fer. Estudiar quin volum han de tenir aquest tipus d’activitats un cop desenvolupat el model de minimització de residus en què avancem. Plantejar si es poden desenvolupar tecnologies menys contaminants. I amb la mateixa vocació transformadora del territori, analitzar si dins la metròpolis hi ha localitzacions on l’impacte d’aquesta futura activitat pugui ser, no traslladat davant les portes d’altres veïns, sinó minimitzat encara més.