Els genis decideixen quan ser-ho

Mentre Marcus Rashford, al seu dia també estrella adolescent, acudia dilluns passat a la Ciutat Esportiva Joan Gamper per concedir una entrevista a aquest diari, Lamine aprofitava el dia de festa de la plantilla per anar-se’n a Mònaco amb la seva amiga Nicki Nicole. Sí, l’artista de música urbana argentina de qui Hustle Hard –és a dir, el pare de Lamine– diu no saber res perquè ell el que escolta és rap nord-americà de l’east coust. O el que sigui.

Sent conscients que aquestes coses, amb la premsa del cor a l’aguait en parcs, portals i aeroports, seran el xafardeig entre partit i partit, al noi se li requerirà que sigui "Maradona cada dia", que és el que deia Valdano quan mirava Messi.

Amb el 2-0 se senyava a la banda Julián Calero, que acostuma a dir que s’ha burlat diverses vegades del tipus de la dalla. Criat en aquella dura Parla de principis dels 80, on les pilotes trituraven les xeringues al descampat, va ser policia municipal a Atocha durant els atemptats de l’11-M. També va viure la dana valenciana massa a prop com per mirar cap amunt i assegurar-se que el seu àngel continua de guàrdia. El tècnic del Llevant, dèiem, es va senyar al veure com Morales, amb tants anys (38) com cicatrius, marcava de penal el momentani 2-0.

Abans que Pedri aparegués amb el seu meravellós cacau des de fora de l’àrea amb què va obrir la revolució del segon temps, el Barça venia de pagar un desplegament caòtic. També condicionat pel penós estat de la gespa acabada de plantar, plena de bassals i impossibilitant que la pilota circulés sense que semblés portar un litre de whisky entre les costures.

Marc Casadó va mirar d’adaptar-se al caos. El futbolista del planter té la gran fortuna de ser un individu de sentiment pur, allunyat de les corrupteles emocionals que desconcerten i canibalitzen el futbol. Que la matinada que el Barça es va proclamar campió de la passada Lliga se n’anés a fer el cafre a Canaletes, sense que li importés gens ser esclafat per la turba, va portar l’afició a un enamorament que passa molt per sobre del seu minutatge a l’equip o de les angoixes de Joan Laporta i Deco per salvar el fair play financer. El mateix pensa el tècnic, Hansi Flick, que va actuar a la seva manera: primer, deixant clar a la sala de premsa que no vol que se’n vagi, i segon, fent-lo passar per davant de Gavi perquè ocupés la plaça de l’absent De Jong, que acaba de ser pare per segona vegada. Flick no s’acoquina davant de ningú.

La inclusió de Casadó en l’onze va implicar un canvi d’esquema. Segons va argumentar Flick, calia una mica de rigor defensiu a la zona ampla davant l’amuntegament de davanters: en van ser quatre, amb Rashford titular per primera vegada a l’esquerra, Raphinha pel centre, Lamine per la dreta i Ferran Torres una altra vegada com a ariet, esperant l’alternativa Lewandowski. No va funcionar. Ja fos perquè Rashford, per molt que mirés d’encarar a prop de la calç, necessita espais i que la pilota corri; ja fos perquè Raphinha s’enganxava massa a la zona on Lamine, ben controlat al principi per Manu Sánchez, viu millor al seu aire.

Notícies relacionades

Pedri va encendre el llum amb un sublim cacau amb la dreta

L’Espanyol visita la Reial sense complexos i encara pendent del mercat

Flick va reaccionar dibuixant l’onze que hagués sigut el més coherent d’entrada. Olmo i Gavi van substituir Rashford i Casadó. I l’equip, en tres minuts absolutament furiosos, va igualar el duel. La martellada de Pedri la va seguir un acrobàtic toc de Ferran Torres, assistit per Raphinha.

Va empènyer tant com va poder. Va anar descomptant ocasions mentre Pedri decidia què fer. Joan Garcia va limitar possibles riscos. Fins que va aparèixer Lamine per enroscar la pilota i dir al Llevant que és ell qui encén la llum, sigui o no divertida la festa.