Catalunya detecta un augment d’homes víctimes de matrimonis forçats

Els matrimonis per força afecten principalment les dones. Els homes són l’1% dels 235 casos que s’han denunciat a Catalunya en els últims 16 anys. El primer cas va ser el 2014, d’un noi de 26 anys que encara no havia consumat el matrimoni. El segon, el 2024, d’un menor de 17 anys que va demanar ajuda abans que el casessin. El tercer és d’un noi de 26 anys que va acudir a comissaria a denunciar que el seu pare adoptiu l’havia obligat a casar-se a Guinea, segons va avançar el diari ‘Segre’. «Aquest és el primer cas en què l’enllaç ja s’havia produït», explica Sandra González, agent de la Unitat Central d’Atenció i Seguiment a les Víctimes dels Mossos d’Esquadra. «Són nois que ja estan totalment occidentalitzats», adverteix González.

«Et diuen que has d’anar de vacances al país dels teus pares. Allí et comencen a presentar noies i comença la pressió perquè et casis amb algunes», explica Kaba. «Altres famílies amenacen que, si portes una altra noia, sobretot si és d’aquí, no donaran la seva benedicció, que és una cosa molt important per casar-se. Juguen amb aquest factor, amb aquesta pressió, i molta gent accepta per no tenir problemes amb els pares», continua explicant el noi.

«Sabem que és una realitat que està passant, i el principal motiu és que les famílies no volen que la riquesa que puguin generar els seus fills surti del seu control, de l’entorn familiar, és la seva manera de garantir la submissió dels fills als progenitors», explica Ibrahima Bao, president de l’Associació de Senegalesos de Lleida.

Un altre motiu és la por de perdre les tradicions. «El 70% de casos que conec són de famílies que tenen por que els seus fills es casin amb una espanyola, que s’‘occidentalitzin’. És aquesta por de perdre les arrels, els orígens, les tradicions. I creuen que obligant-los a casar-se amb una noia del seu mateix país, cultura, etcètera, mantindran aquest llegat», explica Huma Jamshed, presidenta de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses de Barcelona. Tot i que atén majoritàriament dones, cada vegada hi ha més nois que li demanen ajuda. De fet, ha organitzat diversos casaments en secret de les famílies perquè aquests nois, i noies, es poguessin casar amb qui estimen.

Homofòbia

«Els casos més greus que m’he trobat són del col·lectiu LGTBI», apunta Miquel Meca, advocat especialitzat en aquesta temàtica. Atén refugiats que han arribat a Espanya fugint d’un matrimoni per força, però també té clients nascuts i crescuts a Catalunya. Una realitat que coneixen de sobres en l’Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transexuals Immigrants (Acathi). «Quan la família detecta la seva orientació sexual, els volen casar al més aviat possible, és la manera d’apaivagar rumors per salvar l’honor de la família. És una taca molt greu, fins i tot un delicte», explica Rodrigo Araneda, president de l’entitat.

El 70% de les persones originàries de l’Àfrica Subsahariana, el Pakistan, l’Índia, el Magreb, el Pròxim Orient o d’ètnia gitana ateses per l’Acathi ho han patit. «Vaig aguantar quatre anys la pressió del matrimoni, fins que me’n vaig anar del país per no tornar, fa ja 11 anys», explica un noi egipci atès per l’Acathi a Barcelona que tem revelar la seva identitat. Des dels 20 als 25, la seva família li va programar cites diàriament per casar-se amb una dona. «Sempre donava alguna excusa fins que vaig començar a tenir por que la meva família sospités que era gai i la cosa acabés molt malament. Conec casos en què la família, al descobrir-ho, ha matat els nois. I conec gent que porta una doble vida», prossegueix. Ell ara és lliure a Barcelona, s’ha casat amb un home, però manté enganyada la seva família dient-los que està casat amb una dona.

La carta de la poligàmia

Segons expliquen a aquest diari els experts, a diferència del que passa amb les dones, les proposicions als homes es fan a edats més avançades, entre els 18 i els 25 anys, mentre que amb les noies s’acostuma a començar als 14 o 15. «Ells tenen un avantatge, que és la poligàmia: es poden casar una altra vegada amb la dona que vulguin; elles no», remarca Dialla Diarra, presidenta de l’associació Legki Jakaru, a Banyoles. A elles, en canvi, les obliguen a casar-se amb homes molt més grans i ho han d’acatar de per vida.

«Els nois són més rebels, protesten més; les noies accepten sense més ni més. És com que ells tenen una mica més de llibertat en aquest sentit», opina Kaba. El que tots dos comparteixen, especialment si han obtingut la nacionalitat espanyola, és que es converteixen en una porta d’entrada a Europa. «Sobretot amb les dones, es fan autèntics negocis per portar coneguts, familiars... és la manera d’entrar d’una manera segura i legal a Espanya, tot i que els afectats no veuen ni un euro de tot això», explica Bao. Els casaments sempre es fan a l’estranger.

Xarxa dèbil de suport

Als qui no accepten el matrimoni arreglat, els toca afrontar un desterrament familiar i comunitari. «Moltes famílies els expulsen de les famílies i els condemnen a una mort social, parlem de comunitats molt arrelades a la comunitat», incideix Araneda. ¿On van? Si són menors, poden acabar tutelats pel Govern en centres de menors. Les noies poden acudir a la xarxa de la Generalitat contra la violència masclista, i fins i tot accedir a ajudes, habitatges o formació. També compten amb el suport d’entitats com Valentes i Acompanyades, pionera en aquest àmbit. «Ens han vingut a veure alguns nois, però no els podem atendre, no tenim pisos per a ells», explica Siham El Kafroune, tècnica de l’entitat. Aquest any tres nois els van demanar ajuda, enfront de més de 400 noies ateses.

La Conselleria d’Igualtat i Feminisme assenyala que tenen a la seva disposició la xarxa SAI, per al col·lectiu LGTBI, i que miren de donar resposta als casos quan en tenen coneixement, tot i que són conscients que la xarxa d’atenció no és la mateixa que la de les noies. Meca ho discuteix: «No hi ha res per a aquests nois», es queixa. «Normalment ens truquen des de serveis socials, perquè els resolguem el problema: el que és més important és ajudar-los a teixir una nova xarxa de suport, fora de la seva comunitat no tenen ningú», afegeix Araneda.

Tampoc és fàcil en el cas de les denúncies. Segons les dades de Valentes i Acompanyades, en el cas de les noies, només el 2% ho denuncien. «No és tan senzill, els preocupen les conseqüències legals que puguin tenir els seus pares», diu El Kafroune. «Sospitem que la xifra de nois que no denuncien és molt més elevada. Són homes en espais masclistes i patriarcals que han de trencar moltes barreres per anar a la policia i assumir que són víctimes», diu González. «A ells no els creu ningú, és molt difícil de demostrar. En els nois, només ho veiem en els casos més greus, quan hi ha hagut violència», opina Meca, conscient que els casos que arriben als jutjats són una minoria.

Notícies relacionades

D’un casament secret amb una catalana a un matrimoni concertat al Pakistan: «He assumit que no em tornaré a enamorar»

Els satèl·lits de Copernicus revelen que els incendis deixen emissions rècord i converteixen aquest estiu en el més contaminant del segle a Europa

Si el matrimoni no s’ha consumat, els Mossos demanen que se’ls prohibeixi viatjar, es retiren passaports. Si són menors s’alerta els serveis socials, especialment si hi ha més fills o filles en el nucli familiar.

Per Diarra, l’erradicació d’aquesta xacra només s’aconseguirà conscienciant les famílies. «Hem de treballar aquests temes en la comunitat, cal afrontar la por dels pares que els seus fills seran diferents a ells, conèixer els drets humans i acceptar la realitat d’Europa. Hi ha molta gent que s’aferra a aquesta identitat patriarcal», insisteix la dona. També Ibrahima Bao coincideix que cal treballar-lo. «És un xoc cultural, hem de fer que la gent superi aquesta barrera, aquesta visió oposada a la llibertat del model occidental». Kaba ja pensa a organitzar xerrades per trencar aquest tabú.