El carrer Nou
Rostre de Papa
Aquest pontífex té ànima estrangera, però aquí s’ha comportat com un peninsular, com un català i com un canari. Lloat sigui el Senyor
El Llibre d’estil d’aquest diari explica que al Papa, és a dir, al Sant Pare, se li ha de dir amb majúscula, però amb minúscula si no parlem d’un papa en concret, o si aquesta paraula precedeix el seu nom. Però, ¿de quina manera hem de dir al Papa si anteposem la paraula rostre? Rostre de papa: ¿papa o Papa? Aquí el Llibre d’Estil ha de permetre’m dir Rostre de Papa.
Hem vist ara aquesta cara, la cara d’un Papa, o del Papa, tantes vegades com ens ha donat la gana. Les ràdios i les televisions, laiques i no laiques, les serioses i les menys serioses, s’han llançat a aquesta cara en totes les seves dimensions. La cara és el mirall de l’ànima, es diu. Aquest Papa té l’ànima estrangera, però aquí s’ha comportat com un peninsular, com un català i com un canari. Lloat sigui el Senyor.
Alguna vegada vaig veure el Papa enfadat, contrariat, com si alguna cosa anés malament a les diferents zones de la seva ànima. I això em va portar a pensar en l’ànima d’aquest papa, del Papa. ¿Com serà? ¿Com resisteix aquest home, amb aquest somriure que mostra, a tot allò que li deu anar per dins?
Aquest papa, que és nord-americà, i amb un treball que transcorre sobretot en aquesta Europa on convivim, ha hagut d’explicar-se ara en les llengües de la península Ibèrica. D’altres no van venir amb aquesta divisa. I això l’ha obligat, per exemple, a escoltar dos diputats (una és diputada, l’altre, que a més és periodista, és també senador) explicant-li com si fos un col·legial el que hauria de fer mentre parlés a Barcelona després de la seva escala madrilenya.
La diputada li devia dir el mateix que el senador: Santedat, vostè haurà de parlar a Barcelona amb la llengua en què parlem nosaltres des de fa segles, almenys des que Catalunya és el que és, que és sempre. Així que faci el favor d’imposar-se allà amb la llengua que parlem nosaltres. El Papa va fer l’efecte que deia sí. Sempre deia que sí, tot i que va tenir diversos defugidors. De vegades no va dir sí.
En els dos casos, en el de la representant i en el del senador, li van dir més o menys el mateix. Vaig observar que la primera va utilitzar un riure, o un somriure, que s’assemblava al somriure més o menys perenne del Papa, mentre que el senador, el també periodista català, va decidir anar pel solemne. Explicava amb passió, utilitzant els dits per resoldre el possible dubte de l’immediat visitant a la capital de Catalunya. L’home semblava un altre papa, però més calent.
Allà no es va sentir res, però resultava evident que el periodista ara senador li estava donant una lliçó que el Sant Pare no havia d’oblidar mai, o s’assabentaria del que acabaria dient el cap de Waterloo. Quan ja es va produir la trobada amb Catalunya i el Sant Pare va dir el que havia de dir (en català), els dos representants catalans al centre del regne es van congratular davant el fet (cert) que el Papa utilitzés un català més aviat reaprès, però català al capdavall.
En moments successius d’aquest viatge del Sant Pare a Catalunya, i tenint en compte que al país de Guardiola es parla també en altres llengües, entre les quals el castellà, el Papa va haver d’expressar-se en l’idioma que també ens ajunta a estrangers d’Amèrica, que viuen amb nosaltres i que per cert han de ser tan benvinguts (i ho són, segur), i canaris del sud com ho som nosaltres mateixos quan hem anat i vingut de països com l’Argentina, Mèxic, Veneçuela... o Catalunya. I bé que hem anat a aquests llocs d’aquestes llengües que són també les nostres...
Vaig observar, quan el papa actual va començar a dividir la llengua catalana de la llengua dels que viuen com a emigrants, que els que havien respirat profundament quan el Papa va parlar en la llengua de Gaudí no se sentien tan estimats com quan va parlar de la llengua, per exemple, d’Elena Poniatowska.
Vaig viure aquells moments amb cert senyal de dissort, perquè jo mateix parlo català, quan puc o quan canto (a Raimon, Serrat) i mai he sentit que quan ho faig l’únic que fan els amics catalans és reprendre’m els sons però mai em reprenen les barbaritats de l’accent. El Papa, en fi, va parlar en català i en castellà. A les Canàries, no obstant, ningú li va retreure que no parlés en guanxe, que entre nosaltres també té la seva gramàtica, a més de la seva història.
