Gabo i Cuba al cor

El vaig conèixer a Barcelona quan ell jugava amb els seus dos fills, asseguts tots al terra de la seva casa del carrer de Caponata, a prop d’on vivia el seu amic (ho seria sempre, tot i que no es parlessin) Mario Vargas Llosa. En aquesta ciutat de la seva vida, Gabriel García Márquez va ser primer un desconegut que encara no havia publicat Cent anys de solitud. La nit era el seu destí, com si s’estigués buscant a si mateix entre tots els seus amics. Era l’amic de les nits i de tothom, com deia la seva amiga Beatriz de Moura. Gabo seria el pupil predilecte de Carmen Balcells, que el guiaria per ser l’escriptor de totes les estacions i del Nobel.

Molts anys després, quan ja era Nobel i tornava sovint a Barcelona per explicar-se la vida que havia tingut allí, Gabo em va citar a la casa de Carmen per a una entrevista que sempre vaig sentir com un regal especial. El temps ja era per a Gabo un regal que ell mateix es feia, així que quan ens donava als periodistes l’oportunitat de preguntar-li és que per alguna raó ell se sentia obligat a explicar.

"Vine aquí...", començava dient per després fer una pregunta, milers de preguntes. Era un preguntaire i, per tant, un bon periodista. Guanyaria el Nobel, i guanyaria altres glòries, però mai va deixar de banda la passió de la seva vida: passar-se la vida preguntant. En aquella ocasió, a la casa de Carmen Balcells, ell tenia ganes de parlar, de contar i d’explicar. Era el 1991, jo estava per anar, o ja havia anat, a Cuba, la seva terra estimada, el lloc de la seva passió però també de les seves preocupacions, de manera que aquest era un dels assumptes de què volia parlar amb el periodista que va començar a preguntar-li, per descomptat, sobre com anava en aquest món del periodisme...

Ell era un endeví que en aquell moment semblava que exagerava la seva relació amb el pessimisme, però això em va dir sobre aquest ofici que ell va reinventar per millorar-lo: "S’ha produït una distorsió de l’ofici arreu del món. La intensitat del que passa ha fet que el que succeeix prevalgui en una cursa contra el temps. Ja no tenim lloc per veure la notícia en perspectiva, en tots els seus significats, tret que el que passi sigui contundent, com la guerra del Golf o la Conferència de Pau de Madrid [...] El més important –va continuar dient Gabo– és donar primer la notícia. Si és falsa o no, poc significa; l’important és donar-la primer. Avui hi ha un canvi gairebé orgànic de l’ofici del periodista que mirarem de parar una mica. Mirarem de recuperar aquell concepte d’aquells temps del periodisme en què s’explicava com era la gent". En aquella conversa, Gabo va parlar, per tant, de periodisme, de literatura, del plaer de narrar, dels contes que escrivia o dels que llegia, de Cervantes... I va parlar de Cuba... Cuba era al seu cor i era també casa seva, a la qual anava i tornava com si allí tingués la seva inspiració i casa seva...

Ara que Cuba viu el pitjor moment de la seva vida com a país, amb el seu futur abocat a l’abisme que ara es diu Trump i que l’assetja, m’he trobat aquella declaració que una vegada em va explicar Gabo, com si fos una esgarrifança per a aquest temps. Quan li vaig preguntar com se salvaria un país com Cuba després de la caiguda de l’URSS, Gabo em va dir: "Estan equivocats pensant que la caiguda de la Unió Soviètica suposa el desenllaç de Cuba. Cuba trobarà petroli i altres proveïments dels seus veïns llatinoamericans tard o d’hora. És molt millor que no tingui la dependència que tenia de la Unió Soviètica. Avui no depèn de ningú: ara tampoc de la Unió Soviètica. El seu futur és a l’Amèrica Llatina. El que jo voldria és que la premsa veiés així les coses [...]. Si a tots els països del tercer món el Govern hagués de dividir les mongetes pel nombre d’habitants, de manera que tots en rebessin la mateixa quantitat, com passa a Cuba, molt pocs sobreviurien. I Cuba sobreviu. En síntesi: que suspenguin els Estats Units el bloqueig, i després parlem".

Notícies relacionades

Ben-Gvir o la banalitat del mal

Sánchez davant l’abisme del juny

Em va dir que ell era "un optimista empedreït respecte a tot... Potser el cop que rebré serà brutal, però crec de debò que tirarem endavant els llatinoamericans. Tots. És que l’ésser humà no pot ser tan imbècil com ho va ser en el segle XX".

Anys més tard, a casa de Carmen Balcells, Gabo jugava sobre la taula amb una corbata de llacet de paper. El futur s’estava fent d’una altra manera i el temps ara és més dur que mai per a Cuba i per al món.