Jonathan Andic i l’opinió pública

L’opinió pública, no obstant, funciona segons les seves pròpies normes i mecanismes. Això presenta inconvenients si ho observem des del punt de vista de la justícia. Per exemple: ningú pot impedir que els ciutadans segueixin àvidament qualsevol novetat relacionada amb el cas, ni que, inevitablement, diria que instintivament, reprodueixin en la seva imaginació els fets i prenguin partit per una versió o una altra. Així ha sigut en el passat, i així serà sempre. Dit d’una altra manera: les garanties que la llei desplega per protegir els acusats no arriben, no regeixen, fora de l’àmbit judicial. Quan la societat coneix fets com la mort d’Isak Andic, no pot impedir-se que la gent pensi en això, intercanviï comentaris i expressi lliurement la seva opinió. Resulta impossible impedir el que s’ha anomenat "un judici paral·lel", és a dir, que els ciutadans, que la societat, parlin i opinin entorn del que ha passat. L’assumpte s’incorpora a la conversa col·lectiva, en la qual, és clar, participen activament també els mitjans de comunicació, que no deixen d’informar i interpretar.

L’opinió pública és una cosa dinàmica, en constant evolució. Va canviant o consolidant-se amb el transcórrer dels dies. En la societat o en un col·lectiu solen imposar-se aquelles opinions més vigorosament expressades, les que aconsegueixen ser percebudes pels altres com a majoritàries –encara que al principi no ho siguin–. És el que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va anomenar "l’espiral del silenci". Per descomptat, els mitjans –amb les seves notícies i aportacions– formen part del joc de forces contradictòries que es dona en el si de qualsevol grup.

Notícies relacionades

Un cansament aliè

Tres miracles

És molt difícil que els encarregats d’un procés judicial com el que incumbeix Jonathan Andic puguin aïllar-se completament del clima d’opinió. És així malgrat que jutges i magistrats, fiscals i advocats, policies i investigadors han sigut instruïts per no deixar-se influir per prejudicis, estereotips o creences. Però resulta que el veredicte sobre Jonathan Andic no el decidiran els jutges, sinó un jurat popular, això és nou persones de la província de Barcelona aleatòriament seleccionades.

El veredicte estarà en mans d’uns ciutadans –que avui ningú sap qui seran– que s’hauran de pronunciar després d’haver rebut una quantitat massiva d’informacions i opinions sobre el cas i que, gairebé amb plena seguretat, tindran llavors la seva pròpia idea sobre els fets. Que hauran arribat, segur, a les seves conclusions sobre la qüestió de la culpabilitat de l’acusat. Per això, l’opinió pública és en aquest cas molt més rellevant que en d’altres. Ni als acusadors ni als defensors els interessa que en la societat s’instal·li, predomini, una posició contrària als seus interessos. Per evitar-ho, i davant la tirallonga d’indicis que s’han anat coneixent contra Jonathan Andic, el seu equip d’advocats i investigadors ha respost proporcionant a la premsa informacions que ajudin a qüestionar tals indicis i recolzar la seva innocència. Tots dos bàndols impulsen, doncs, la seva particular campanya per convèncer els ciutadans que tenen raó. Davant de tot això, i sobretot davant del risc manifest que els integrants del jurat estiguin prèviament condicionats, potser és necessari repensar la figura del jurat popular, almenys en casos tan mediàtics com el de la mort d’Isak Andic.