‘The Three Body Problem’

L’únic que passa és que aquí cal jugar a tres bandes i això no és fàcil, perquè Teheran diu que mentre Netanyahu continuï matant libanesos no hi ha entesa possible, i com que Netanyahu vol continuar matant-los s’ha obert una crisi entre Washington i Jerusalem, que cada vegada és més evident que tenen agendes diferents i interessos divergents. Amb la seva elegància habitual, Trump acaba de dir a Netanyahu: "Estàs completament boig. Estaries a la presó si no fos per mi. T’estic salvant el cul. Ara tots t’odien". Però no es preocupin, és només una discussió de família.

Donald veu com s’acosten les eleccions de Midterm, on pot perdre la Cambra de Representants, perquè la seva popularitat està per terra amb l’estret d’Ormuz tancat i la gasolina pels núvols. Necessita un acord i Teheran diu que o també inclou el Líban o no n’hi ha. I llavors Trump pressiona Israel per a un alto el foc al Líban que Netanyahu no desitja perquè el que ell vol és acabar d’una vegada amb l’Iran i Hezbol·là, perquè té eleccions a la tardor i vol aparèixer com el garant de la seguretat israeliana. Necessita defensar-se de les acusacions de l’oposició de ser un "vasall" de Washington i de "capitular davant Trump", mentre els drons de Hezbol·là obliguen a evacuar milers de persones del nord d’Israel. Això sense comptar amb els seus problemes pendents amb la justícia.

L’estratègia de Netanyahu és complicada: fer com que negocia amb el Govern libanès per acontentar Washington –tot i que sap que Beirut no té capacitat per desarmar Hezbol·là– i, mentrestant, continuar bombardejant-la però evitant molestar massa Trump i els iranians. Per la seva banda, Teheran no té pressa, no té eleccions que preocupin els que manen i, a més, la guerra no ha fet més populars els aiatol·làs, perquè no poden ser-ho, però ha reforçat la Guàrdia Revolucionària fent-la més nacionalista, més tecnocràtica i menys islamista. De democràcia ni se’n parla.

Potser les negociacions serien més fàcils si Trump optés per retallar pèrdues acceptant que ha comès l’error de la seva vida a l’atacar l’Iran perquè no ha aconseguit res del que es proposava (fer caure el règim, acabar amb l’amenaça nuclear i els seus míssils i posar fi l’ajuda que dona als seus aliats regionals), i en canvi ha donat a Teheran l’arma que més ambicionava, el control de l’estret d’Ormuz, que el converteix en una potència mundial i no només regional, a part de permetre-li fer caixa i crear un precedent molt dolent per a la llibertat de navegació en altres estrets del món.

Notícies relacionades

Senyals d’alarma

Importar pobresa massiva

Però gairebé cap polític és capaç de reconèixer els seus errors: George W. Bush continua sense admetre que es va equivocar a l’atacar l’Iraq el 2003 (Colin Powell és una excepció honrosa) i Aznar tampoc reconeix que es va equivocar en la pèssima gestió que va fer de l’atemptat de l’11M. És terrible pensar que res de tot això hauria passat si Trump no hagués denunciat unilateralment l’acord que Obama va fer amb l’Iran i que els aiatol·làs complien. I Trump tampoc se’n penedeix.

Els EUA i l’Iran han de dir que han guanyat i vestiran d’oripells qualsevol acord que aconsegueixin, mentre continuen aguantant amb l’esperança que l’altre es farà enrere abans. La meva aposta és que s’estan fent molt mal l’un a l’altre –i també a nosaltres–, que aquesta situació és insostenible i que tots dos acabaran cedint en alguna cosa –l’Iran en l’àmbit nuclear i els EUA en l’estret d’Ormuz– per a un alto el foc i al cap d’un temps tornarem a ser-hi. I, si no, temps al temps. Tot i que amb Trump no se sap mai.