¿Es pot opinar de cossos aliens?

Per descomptat que quan veiem cossos molt prims pensem si potser hi pot haver una celiaquia, un Crohn o qualsevol malaltia. No sabem les causes que han portat a aquesta situació. Però hi ha una gran diferència. Una cosa és humiliar una dona pel físic. Una altra de molt diferent és preguntar-nos per què seguim envoltades de cossos femenins impossibles. Cossos convertits en símbol d’èxit, desig i prestigi social.

¿Per què aquí i ara sí que hem de parlar de cossos aliens? Perquè els converteixen en imatge. Els converteixen en una aspiració ideal. ¿I quin és el problema si guardem silenci? Que ens eduquen la mirada sota aquest cànon. I això també pressiona i també deixa ferides en la nostra salut. ¿Com ho hem de fer per explicar l’anorèxia, i conscienciar-ne, si no podem opinar sobre el sistema que ven un prototip esquelètic en aquests cossos aliens?

Inquieta una mica quan aquesta frase funciona com un silenci moral. Un avís que impedeix qüestionar. Un missatge per silenciar el negoci multimilionari que fa dècades que ensenya a les dones que el seu valor depèn de com es veuen. S’ha de qüestionar el cànon. Com es va qüestionar la talla zero als 90 i el heroin chic. Com es va qüestionar l’extrema primor de les passarel·les i es va demanar mesurar en desfilades l’índex de masa corporal. Hi va haver generacions senceres que van créixer odiant el cos. Hi va haver adolescents que van morir malaltes. Dir això no va ser ni és atacar les dones. És dir com funciona la pressió estètica sobre nosaltres.

Notícies relacionades

Alguna cosa falla al món

Entre tancar files i la decepció

Els cossos que apareixen als mitjans i les xarxes no són neutrals. Són missatges socials. Es viralitzen. I així, les nenes aprenen quins cossos reben aplaudiments, portades i validació. Aprenen què significa tenir èxit sent dona. I això té conseqüències. Parlem d’una indústria que fa dècades que fabrica referents corporals impossibles. I al davant hi tenim una ciència que acumula estudis sobre l’impacte que aquests models tenen en l’autoestima, l’ansietat i els trastorns alimentaris de milions de nenes i dones.

És clar que aquests missatges poden afectar els dos sexes, però sabem que passa principalment entre les dones. Perquè se’ls ven inseguretat de forma constant. Diguin-me, per exemple, quants debats sobre el cànon corporal dels actors que van passar pel Festival de Canes hem tingut. Cap ni un. Tant era com vestissin o el pes que tinguessin. Amb cabells blancs, amb arrugues o panxa. Perquè el model que es va vendre va ser el de la diversitat. Així que no. Qüestionar el cànon no és violència. Perquè just és l’única manera d’assenyalar la violència que fa dècades que normalitzem.