Hores decisives a l’Iran

Hi ha pocs dubtes que en la intercepció diumenge del vaixell iranià hi va prendre part la voluntat de marcar territori i abans va passar el mateix en la decisió de Teheran de bloquejar l’estret d’Ormuz al cap de poc d’haver quedat obert. És obvi que la teocràcia iraniana no acceptarà un desenllaç momentani de la crisi si no aconsegueix una moratòria nuclear per sota dels 20 anys –proposta dels Estats Units– i alguna garantia de seguretat efectiva per a les seves instal·lacions petrolíferes i l’aixecament de sancions a mitjà termini. No hi ha dubte que Israel farà el que estigui a les seves mans per interferir en qualsevol desenllaç que consideri arriscat per a la seva seguretat futura, tot i que doni suport als Estats Units, desitjós i apressat Trump per tancar la guerra abans que erosioni encara més la seva campanya per a les eleccions del novembre.

Es dedueix de tot això que els instruments per conjurar la crisi estan més en mans de l’Iran i d’Israel –la guerra del Líban, en suspensió momentània– que dels Estats Units, amb dificultats per imposar la seva voluntat a la regió, requerida a més la Casa Blanca pels seus aliats a la zona perquè callin les armes i es reactivi la marxa dels negocis. Perquè, encara que Trump prevegi una recuperació ràpida dels mercats quan arribi a un acord amb l’Iran, els vaticinis dels experts són més ombrívols: requereixen l’abaratiment de l’energia i el control de la inflació moltíssim més temps que la pujada dels dos paràmetres. Un escenari que se submergiria en un clima de desconfiança augmentada davant les incògnites que plantejaria una represa de les hostilitats si l’Iran opta per la diplomàcia de la cadira buida.

La intermediació pakistanesa té la qualitat de produir-se al veïnat del teatre d’operacions, però manca de pes per asseure les parts i defensar un programa de mínims que reculli l’essencial de les propostes que porten sota el braç J. D. Vance i els possibles negociadors iranians. El fet mateix que quan falta un dia perquè s’extingeixi l’alto el foc tot estigui a mercè de la reacció imprevisible d’uns i d’altres posa de manifest la fragilitat extrema del moment. I, alhora, remarca la necessitat de trobar ja la fórmula per evitar que una crisi de repercussió global degeneri en una crisi crònica que sembri més morts i desbarati encara més l’economia mundial.