Dos partits i molta sang

L’equip va jugar en aquesta part com si vingués d’una escola miraculosa, mentre que l’Atlètic es deixava portar com si es resignés a la qualitat aliena. Però és clar, no es va trencar, i en una d’aquestes va generar un gol que el Barça no va saber digerir del tot. Aquesta indigestió es va complir del tot quan aquell partit, que semblava fet per ser fins al final un passeig de dos, es va convertir en un martiri per al Barcelona.

L’Atlètic és un equip potent i sobrat, que de vegades, com l’altre dia a Sevilla, és pitjor que tots els altres. Però quan és bo, i ho va ser en grau summe en la segona part, és boníssim: té el pulmó obert a qualsevol contingència i es regala a si mateix jugades que no tenen a veure amb el que l’altre s’espera.

Notícies relacionades

Lamine cau, però diu al món que tornarà

Alcaraz venç Virtanen en una estrena incòmoda

I el Barça de la segona part no estava per salvar aquest volcà que es va ficar en una pell de tants esquinços. Entre ells, a part de les sangs que es van abocar en un bàndol i l’altre, hi va haver a l’Atlètic la convicció de la graderia. Al Barça no juguen les graderies quan abandona el seu camp, i la graderia de l’equip de Simeone és eterna i mai es rendeix.

Aquesta vegada el que aquest equip va fer va ser molt més eficaç que el Barça trencat de les seves últimes distraccions. Flick va jugar més que molts dels que el miraven des de la pista; el Barça li va regalar al partit la passió de Lamine, el desig de Pedri, el desig de parar que té el Joan, i les ganes de Ferran. Al davant hi havia cor i nervi, rapidesa i convicció, i emprenyament. L’Atlètic es va posar l’equipatge de la segona part, el de cabreig, i amb aquesta passió tan corcada com eficaç es fica en el futur com si fos un ressuscitat posseït pel do de l’alegria.