Trump, contra el Papa /
L’enfrontament de Donald Trump amb el papa Lleó XIV, referència moral màxima per a la comunitat catòlica –el vicepresident J. D. Vance en forma part–, ha obert un nou front en la gestió sense nord de la crisi del Pròxim Orient. Les grolleries i crítiques destemperades dedicades per Trump al Pontífex i la reacció continguda d’aquest a tals improperis obren una bretxa entre les crides del Vaticà a aturar la matança i l’agressivitat de les esglésies evangèliques neopentecostals, tributàries de l’extrema dreta i del nacionalisme cristià, que estableix un vincle entre la crisi en curs i una mena de mandat bíblic. Es concreta així un xoc entre dues visions incompatibles del cristianisme: el que recolza la política exterior de la Casa Blanca i el que s’até al discurs antibel·licista de la molt experimentada diplomàcia vaticana.
Resulta tan sorprenent la justificació religiosa de la guerra que fa Trump per arremetre contra el Papa com l’opinió de Vance que "en alguns casos seria millor que el Vaticà se cenyís a qüestions de moralitat". Perquè, si no és un assumpte de moralitat de primer ordre oposar-se a la guerra i a la mort d’innocents inermes, ¿què ho és? Per fortuna, les guerres legitimades per la religió han passat a la història, tot i que continuen tenint adeptes –cas del gihadisme–, i només un conservadorisme radical explica la resurrecció d’arguments per justificar la guerra. Té tot això un indubtable poder divisiu, així en la societat nord-americana, en general, com en el si del clan catòlic, en particular. Són de sobres conegudes les divergències en el si de la jerarquia catòlica nord-americana, amb gran influència en els comportaments electorals, sobretot més enllà de les grans ciutats i dels estats més poblats, i és per d’altres evident l’arrelament de les esglésies evangèliques a l’Amèrica profunda. Una realitat que es dona en una societat en què el 80% de la població assisteix, almenys, una vegada al mes a un ofici religiós. Això és, la religió s’ha personat més que mai en la campanya electoral per a la cita de novembre, tan transcendental.
Aquest caràcter divisiu i de confrontació desborda la política interna i ha tingut un primer ressò significatiu en les crítiques destemperades que Trump ha dirigit a Giorgia Meloni, amb la qual va congeniar, quan ha sortit en defensa del Papa. Hi ha en aquest dissens un avís de com poden reaccionar altres dirigents europeus, pròxims o llunyans a Trump, però amb un cens catòlic influent i respectat; apareix en l’horitzó un motiu més d’allunyament dels europeus de la diplomàcia de xoc de la Casa Blanca. Perquè al marge de l’aconfessionalitat dels estats i de les estadístiques minvants de la pràctica religiosa en l’àmbit europeu, l’herència cultural té una influència decisiva en els comportaments polítics dels governants i dels votants. Ha trobat Trump en el Papa el pitjor dels adversaris per justificar la guerra i ha activat una vegada més un mecanisme de rebuig de les seves polítiques davant d’opinions públiques estupefactes i una extrema dreta europea que està atordida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
