Editorial
Repoblar petits municipis
L’augment de l’oferta d’habitatge implica tant densificar ciutats com també revitalitzar entorns rurals
La província de Barcelona té una mica més d’un centenar de municipis de menys de 1.000 habitants, i un terç han vist com la seva població ha disminuït els últims anys. Incloent-hi també aquells que es troben entre els 1.000 i 2.000 habitants, els pobles de la Barcelona menys urbana han perdut des de l’any 2000, malgrat el boom demogràfic del país, 3.800 veïns que s’han traslladat a ciutats de més de 50.000 habitants. Majoritàriament, joves i adults, fet que ha accentuat encara més l’envelliment d’aquests municipis. Es tracta d’un fenomen de despoblació rural que no té res a veure en volum amb el de l’Espanya buidada però que no per això deixa de ser un problema vital per a les poblacions afectades. Sota el paraigua de la Diputació de Barcelona, sense el suport econòmic de la qual els petits municipis amb prou feines disposen de recursos per abordar polítiques de transformació que vagin més enllà de la gestió quotidiana, es porten a terme desenvolupant experiències per rehabilitar edificis en desús o mal estat per poder oferir-los com a habitatges de lloguer assequible que permetin retenir i atraure gent jove que revitalitzin aquestes petites comunitats. Sigui oferint alternatives als locals que no impliquin mudar-se a les poblacions més grans de comarca o a la capital, sigui atraient persones amb una vida laboral vinculada a l’economia local o que es poden plantejar un canvi de residència gràcies a les possibilitats que ofereix el teletreball.
Aquesta operació d’equilibri territorial i d’aposta pel futur demogràfic dels hàbitats més dispersos davant l’atracció de les ciutats mitjanes i grans només divergeix aparentment de la proposta llançada pel Govern de la Generalitat als municipis pel fet de plantejar-se un augment de la densificació urbana.
El repte immens que implica acostar-se mínimament a compensar el dèficit d’habitatge (social, assequible i a preu de mercat, en tots els formats) obliga a activar tots els recursos possibles i a escurar tots els actius mobilitzables a cada racó del territori. I algunes opcions tenen costos en termes de gestió del territori que han de ser assumits, però que són reals, com ara la planificació de nous desenvolupaments urbans en àrees avui rurals o suburbanes, que obligarien en molts casos a planificar infraestructures de transport per fer-les viables i sostenibles, i s’han de fer compatibles amb criteris com ara el manteniment d’àrees de valor natural o agrícola o els riscos d’inundació. D’altres, en canvi, s’enfronten a reticències enquistades que tenen menys sentit: la planificació urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona heretada dels anys 70 arrossega una lògica contrària a la densitat urbana que en una gran part (no en àrees que requereixen gestionar una intensitat edificatòria exagerada, com alguns barris de l’Hospitalet) ha quedat caduca: amb un nombre d’habitants per habitatge extremadament inferior i una dotació de serveis de transport i socials més gran que fa mig segle, molts municipis es poden permetre incrementar altures i percentatges d’habitatge en requalificacions de territori. I finalment, la revitalització demogràfica de petits municipis en àrees molt més disperses és un pas més que aporta més capacitat al mercat de l’habitatge i, a més, fa possible el futur d’aquestes comunitats. El repte és el mateix per a tothom i les estratègies, diferents segons cada realitat concreta, fet que les entitats locals estan en una posició privilegiada per diagnosticar i per intervenir-hi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
