Editorial
La jubilació dels exhaustos
S’ha de transitar cap a un model més flexible i que aprofiti més bé el talent sènior
Una centenaria panadería con un cartel de traspaso por jubilación. /
Alliberament o incertesa. Recuperació del control del temps o pèrdua existencial. La perspectiva de la jubilació produeix sentiments ambivalents. Però, a diferència del passat, les connotacions associades a la decadència són desterrades. La majoria de les persones arriben al final de la vida laboral amb bones condicions de salut, una àmplia esperança de vida i capacitat per disfrutar d’allò que la feina ha obligat a ajornar durant dècades. Des del lleure, la família, la cultura o, simplement, el descans.
La jubilació ja no és una renúncia; més aviat és l’anhel de cada cop més treballadors que fantasiegen amb el moment. No tant perquè rebutgin la seva professió, sinó perquè senten que fa massa temps que sostenen unes exigències creixents. Molts han passat 30, 40 anys encadenant jornades interminables, pressió per resultats, disponibilitat permanent i una transformació tecnològica per adaptar-se sense treva.
La generació que avui voreja 50 o 60 anys va començar la carrera laboral en un món molt diferent. Llavors, l’ocupació acabava, en una gran part, al travessar la porta de sortida. Ara, sempre queda entreoberta una porta digital: un correu per respondre, un missatge pendent, una videotrucada d’última hora. La frontera entre feina i vida privada s’ha anat esborrant fins a gairebé desaparèixer. I aquesta sensació d’estar sempre connectat, sempre disponible, acaba per desgastar.
S’hi afegeix una contradicció difícil d’assumir. No s’havia arribat mai a la maduresa amb tanta experiència i tanta capacitat professional, però al mateix temps es multipliquen les necessitats d’adaptar-se a canvis difícils d’assumir o incorporar.
A tot el context laboral s’hi afegeix la fatiga causada per les càrregues familiars. Moltes persones que es troben en aquesta franja d’edat han de compaginar la feina amb la cura d’uns pares dependents. En aquest context, la perspectiva de treballar fins als 67 anys resulta descoratjadora. Les enquestes mostren d’una manera aclaparadora que la majoria s’estimaria més poder retirar-se abans. No obstant, la realitat demogràfica i econòmica empeny en sentit contrari. Vivim més anys, neixen menys infants i el sistema de pensions necessita una població activa més nombrosa i durant més temps. Retardar l’edat de jubilació sembla inevitable.
Davant aquesta situació, resulta pertinent repensar el mercat laboral. Si la societat necessita que milions de persones continuïn treballant fins a edats cada vegada més avançades, es podria transitar cap a un model que ofereixi més flexibilitat, que reorienti el professional cap a funcions menys exigents físicament, que posi en valor l’experiència i que permeti aprofitar més bé el talent sènior.
Fins i tot en un mer sentit empresarial, resulta molt poc profitós tenir treballadors que només acumulen fatiga. La jubilació continuarà sent un horitzó desitjat, representa la promesa d’un temps propi després de tota una vida d’obligacions. Però, mentre no arriba aquell moment, es pot trobar la manera de mantenir la motivació i la salut.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
