Sobirania i salaris catalans

En els últims anys, el debat sobre el salari mínim ha tornat al centre de la política econòmica. El Govern espanyol ha augmentat el salari mínim a l’Estat des dels 735 euros fins als 1.221 euros actuals. Des d’Esquerra Republicana ho hem defensat i ho hem acompanyat. Apujar el salari mínim té un efecte d’arrossegament sobre el conjunt dels salaris perquè eleva el sòl del mercat de treball i força una recomposició de tota l’escala salarial.

Ara bé, Catalunya no té el mateix cost de la vida que altres parts de l’Estat. Per exemple, el preu del lloguer entre el 2013 i el 2023 es va encarir un 30,2% (segons l’Agència Catalana de l’Habitatge), mentre que els sous van pujar només un 3,5%, segons l’INE. A això s’hi afegeixen costos energètics, de transport, d’alimentació i de serveis. Per posar-ne altres exemples, tenir un fill a Catalunya suposa 180 euros més al mes que en qualsevol altre lloc de l’Estat. És evident que l’increment recent dels preus i les diferències en el cost de vida al nostre país han reduït, en bona mesura, l’impacte del nou salari mínim.

Un salari mínim estatal uniforme, pensat per a una mitjana abstracta, no serveix per a una realitat diversa. Més aviat, la solució passaria per reconèixer les realitats econòmiques diferenciades i actuar en conseqüència. Per això, amb la voluntat de disposar d’eines de país per adaptar els salaris a la nostra realitat econòmica, des d’ERC, conjuntament amb Bildu i el BNG, proposem un salari mínim propi, més alt i ajustat al cost de la vida.

A molts països del nostre entorn això es fa de manera habitual. Alemanya combina un salari mínim nacional amb convenis sectorials que fixen sous més elevats en funció de l’activitat i, de facto, del territori. Al Regne Unit, ciutats com Londres han impulsat salaris de referència més alts per adaptar-se al seu cost de vida. En països federals, com el Canadà o Suïssa, els salaris mínims poden variar segons el territori.

Avui, a Catalunya, tenir feina ja no garanteix poder emancipar-se. Milers de joves encadenen contractes precaris o salaris baixos que no els permeten accedir a una vivenda ni construir un projecte de vida autònom. El resultat és una generació atrapada, una generació formada i activa, però sense horitzó de futur. En aquest sentit, el salari mínim no és només una qüestió de justícia social. En una economia com la nostra, massa sovint basada en salaris baixos i sectors de baixa productivitat, elevar el salari mínim és també una qüestió de model econòmic.

Durant dècades, hem normalitzat un tipus de creixement basat en la quantitat: més treballadors, més turisme, més activitat. Però no necessàriament més benestar. En aquest context, si volem una economia basada en la precarietat i la competència a la baixa, el salari mínim és un problema; és cert. En canvi, si volem una economia més productiva, amb salaris dignes i capacitat d’innovació, el salari mínim és part de la solució.

Notícies relacionades

Prioritzar el benestar del menor

Més enllà del ‘Sálvame’ d’Ábalos

Desgraciadament, durant massa temps, Catalunya ha reproduït un model econòmic espanyol basat en salaris baixos i precarietat. Un model que pot oferir beneficis per a uns quants, mentre que condemna llocs de treball precaris a molts. Aquesta situació, a mitjà i llarg termini, limita la productivitat, frena la innovació i ens condemna a competir en sectors de poca productivitat. Si sabem que els salaris baixos atrauen determinats models de negoci i dificulten d’altres, elevar el salari mínim pot ser part de la resposta. No per frenar l’economia, sinó per orientar-la cap a activitats més productives. Un salari mínim propi, més alt, obligaria a competir cap amunt, a invertir en capital humà, a millorar processos i a generar més valor.

Per això el salari mínim català és una aposta de país. Una eina per guanyar sobirania per construir una economia més sòlida i menys dependent de la precarietat, i alhora una eina per garantir millors condicions econòmiques per a la classe mitjana i treballadora del país.