Economia
¿Catalunya va com un coet?
Tenim un creixement quantitatiu sense millora del benestar. Creixem perquè som més, no perquè siguem més rics
Fa pocs mesos, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va dir que "l’economia espanyola ja no va com una moto, sinó que va com un coet". És una imatge il·luminadora: un país disparat cap al futur, veloç i imparable. No vull entrar aquí sobre la veracitat de l’afirmació, però sí aprofitar per preguntar-me: i a Catalunya, ¿de debò anem com un coet? Com passa sovint, les xifres ens ho poden explicar.
Entre els anys 2000 i 2022, el PIB català ha crescut gairebé un 50% en termes reals. Sobre el paper, si només miréssim el creixement del PIB, podríem dir que anem bé. Però, si l’economia catalana és un coet, aquest coet no ens fa arribar gaire lluny. El PIB per càpita i la renda disponible de les famílies continuen estancats. En aquest mateix període, la població ha passat de 6,3 a més de 8 milions d’habitants, i el PIB per càpita pràcticament no s’ha mogut. ¿Què ha passat? Doncs que el pastís és més gran, però les racions són les mateixes.
Aquest fenomen és excepcional. En països com Itàlia, fa dècades que el PIB per càpita està estancat, i Grècia encara arrossega la crisi del deute. Però fins i tot allà, quan el PIB creix, la renda per càpita sol créixer una mica també. A Catalunya, en canvi, el que tenim és un creixement quantitatiu sense millora del benestar. Creixem perquè som més, no perquè siguem més rics.
La raó és senzilla: la productivitat està estancada. No hem crescut perquè treballem millor, amb més coneixement i valor afegit, sinó perquè tenim més gent que treballa en sectors poc competitius. Turisme massiu, serveis de baixa qualificació i salaris baixos han sigut el motor d’aquest suposat "coet". És un model insostenible perquè es basa a afegir passatgers, però sense millorar el motor.
I aquest model no és només català. De fet, ens passa sempre que hem assumit el model espanyol. Ens va passar amb la bombolla immobiliària del 2008, i ens passa ara, amb un model basat en serveis com el turisme massiu. Models especulatius, amb beneficis per a uns quants i precarietat per a la majoria. Si mirem enrere, quan Catalunya s’assembla massa al model productiu espanyol, no ens acostuma a anar bé.
En canvi, quan en la nostra història hem sabut diferenciar-nos per trobar un rumb propi –vam introduir la industrialització, liderar el comerç, la inversió estrangera i les exportacions– ens ha anat bé. Per tant, quan Catalunya ha apostat per la indústria i l’exportació, ha crescut; quan ha copiat el model especulatiu espanyol, ha retrocedit. Cada vegada que Catalunya s’assembla massa al model econòmic espanyol, punxem.
La realitat és que Catalunya no va com un coet. O només hi va per alguns. El president Sánchez i el president Illa només haurien de preguntar-ho als catalans i les catalanes per saber-ho. Com a molt, és un coet que fa soroll i deixa fum, però, del que es diu avançar, no avança gaire. Un creixement sense productivitat i sense més benestar és més aviat un globus inflat que cada vegada ocupa més espai, però qualsevol punxada el desinfla.
Notícies relacionadesMalgrat que en els últims 25 anys la indústria ha passat del 27% al 19% del nostre PIB, avui encara liderem el 21% de les exportacions espanyoles i mantenim un teixit industrial fort. Continuem tenint potencialitats, però necessitem desenvolupar-les. És cert que Catalunya no té totes les palanques per decidir el seu model: fiscalitat, infraestructures, política industrial i energètica es decideixen, desgraciadament, a Madrid. Però, en tot cas, hem de saber cap a on volem anar.
¿A quins sectors apostem el nostre creixement? Si volem que la gent visqui millor, cal apostar per un nou model català basat en productivitat, innovació, salaris justos. Un model econòmic amb treballs i temps de qualitat que assegurin vides de més qualitat.
