El 8M davant la reacció

Els moviments de dreta radical comparteixen una agenda comuna antifeminista. Malgrat les diferències culturals entre països, diversos eixos discursius es repeteixen: assenyalar el feminisme com una amenaça per a la família, la nació i la identitat masculina. Amb una reformulació sota la qual batega la mateixa visió reaccionària de sempre, es presenten les polítiques d’igualtat com una imposició de les elits que soscaven la llibertat individual. S’acusa el feminisme d’haver desprestigiat el paper tradicional de les dones i de provocar una crisi demogràfica. Alhora, es presenta els homes com víctimes d’una nova discriminació i es promou substituir el concepte de violència de gènere pel de violència intrafamiliar. Amb aquest desplaçament, es nega el caràcter estructural i patriarcal de les agressions contra les dones i se’n dilueix l’impacte real.

L’agenda feminista ha aconseguit avenços indiscutibles en la protecció de les víctimes. Molts han sigut fruit d’amplis consensos polítics i han cristal·litzat en reformes en els àmbits policial, judicial i educatiu. Després de segles de silenci, la credibilitat de les víctimes ha passat a ocupar el centre de la resposta institucional. No obstant, el discurs sobre les "denúncies falses" s’ha convertit en una eficaç eina de desinformació. Les dades oficials ho desmenteixen –la Fiscalia les xifra en tot just el 0,009%–, però el relat ha aconseguit calar en l’opinió pública. A l’alimentar la sospita, no només difon una falsedat, també desincentiva la denúncia.

Les enquestes reflecteixen fins a quin punt aquests missatges estan penetrant. Segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, el 38% dels catalans creu que algunes dones denuncien falsament per perjudicar la seva parella o per obtenir beneficis. A més, prop d’un terç de la població comparteix actituds que els investigadors qualifiquen de "sexisme modern", com considerar exagerada la crítica als acudits masclistes o afirmar que el feminisme ha anat massa lluny.

S’hi sumen les discrepàncies internes dins del mateix feminisme, que no sempre han ajudat a transmetre un missatge clar. El debat és legítim en qualsevol moviment social, però quan es converteix en enfrontaments públics i persistents pot diluir l’objectiu comú i facilitar la instrumentalització dels que busquen desacreditar la causa de la igualtat.

En aquest context, el 8M ha de servir per reafirmar l’essencial. La igualtat entre homes i dones no és una consigna ideològica, sinó un principi democràtic. Defensar-la exigeix unitat davant la desinformació, rigor davant els prejudicis i responsabilitat per part de tots els actors públics. Només des d’aquest compromís compartit serà possible consolidar els avenços aconseguits i evitar que la reacció ideològica erosioni drets que ja haurien de ser inqüestionables.