Trump-Sánchez, el xoc

Però el conflicte hi és. Trump ha començat la guerra contra l’Iran seguint la seva teoria que la pau (almenys la seva pau) no s’aconsegueix en les institucions mundials sinó per la força. O exhibint-la. Ho va fer –amb aplaudiment internacional– a Gaza, forçant les monarquies àrabs a no donar suport a Hamàs i contenint Israel. I és el que ara –corregit i augmentat i amb un clar menyspreu al dret internacional– vol repetir.

L’argument de fons –a part del suposat perill iranià– és que els aiatol·làs alimenten grups terroristes com Hezbol·là i Hamàs. Sense ells, l’Orient Mitjà estaria millor. I, a més, respectant el dret internacional, l’opressor règim iranià –malgrat les grans protestes de la població– no cauria mai. I va néixer el 1979.

Però –a part de la seva moralitat i legalitat– l’operació genera gran incertesa. Si la guerra dura, les conseqüències per a l’economia (inflació), per a l’estabilitat mundial i fins i tot per als corrents migratoris serien molt greus. A més, la llei del més fort és perillosa. És avalar la invasió d’Ucraïna per Putin i pot encoratjar la pressió de la Xina sobre Taiwan.

Per això Europa dubta. A la Comissió Europea aquest assumpte la supera (ha de comptar amb 27 estats) i els decisius tres grans –això és, Alemanya, França i la Gran Bretanya– no volen enemistar-se amb Trump, però tampoc volen aplaudir-lo. Han fet una declaració conjunta recolzant les accions "defensives" americanes i condemnant els atacs iranians als països del Golf. En el fons, tenen por que Trump deixi Ucraïna –i potser altres països de l’Est– indefensa davant Putin. Merz ha dit que de facto la legalitat internacional s’ha superat, Macron demana una única veu europea –difícil– i Starmer ha acabat autoritzant l’ús de les bases britàniques per a les accions "defensives" d’Amèrica, però no per a les "ofensives". No vol ser Blair, i Trump ja ha mostrat que està enfadat.

¿Què havia de fer Espanya? Separar-se molt de Brussel·les i dels tres grans és arriscat perquè estem en un moment molt volàtil i, com vaig dir dimarts, cal anar amb peus de plom. I Sánchez va com una fletxa. Ahir va tornar a insistir en allò del "no a la guerra" (la de Bush contra l’Iraq va tenir fatals conseqüències). I a més s’ha negat a autoritzar l’ús de les bases de Rota i Morón. ¿Ho havia d’haver fet, malgrat que l’operació és molt discutible? I davant la negativa, Trump s’ha girat contra Espanya, "un aliat horrible", que no vol apujar la despesa de defensa al 5% del PIB, i ha ordenat "tallar tot el comerç amb Espanya". Difícil, perquè el comerç és cosa de la UE, no d’Espanya. Però un president nord-americà –i Trump més– té altres mesures de retorsió. I Bessent, el secretari del Tresor, s’ha afanyat a dir que "Espanya posa en perill vides americanes".

Ja vaig dir dimarts que no era moment de croades morals. I allò de Feijóo anteposant els drets humans al dret internacional també ho és. Però actuar com el líder europeu més crític amb Trump (portada digital del Financial Times) pot ser glamurós però no és el més prudent. La posició espanyola seria més forta amb un cert consens en política exterior. Però Sánchez i Feijóo van acordar reunir-se per parlar d’Ucraïna a finals de gener i encara no ho han fet per l’accident d’Adamuz del 18 d’aquell mes. Sembla que ni l’un ni l’altre en tenen ganes. Ni tampoc de parlar.

Notícies relacionades

Terminacions nervioses

El preu de fer el primer pas

Una altra cosa és si –almenys a curt– l’actitud de Sánchez, contrària a la guerra, l’afavoreix políticament. ¿Fer que els espanyols hagin d’optar entre Trump i els seus defensors (¿Vox i el PP?) i ell i l’esquerra amb el no a la guerra?

Però la pregunta clau és si Espanya havia de permetre l’ús per a aquesta guerra –que no sabem quant durarà– de les bases americanes. D’acord amb el dret internacional sembla clar que no. D’acord amb la cautela del governant, i la realpolitik sota Trump, és més discutible. ¿Què s’estimaria més, vostè.