Trump no és boig

Qui pateix bogeria presenta desconnexió amb la realitat. No té capacitat per anticipar ni tan sols les conseqüències dels seus actes. El seu comportament canvia de manera impredictible. Trump, en canvi, està molt connectat a la realitat. Sap les conseqüències del que diu i fa. I el seu comportament és d’idees fixes. No compleix ni una de les característiques de la bogeria. Sap què dir, quan dir-ho i a qui dirigir-ho. El seu discurs no és caòtic: és repetitiu, coherent i orientat a objectius clars. En resum, té un pla i està fins i tot redactat i avisat.

Els que diguin que moltes de les seves decisions semblen absurdes o destructives obliden que tenen un sentit ple: provocar caos, mantenir l’atenció que genera el conflicte i reduir el debat a dues opcions. Sap quines frases generen reacció, titulars i lleialtat dels seus. És política performativa, no bogeria. Creure’s emperador de l’imperi i programar-se com a únic salvador que rescata el món del mal dona sentit a la frustració social.

Durant el seu primer mandat, The Washington Post va documentar més de 30.000 afirmacions falses o enganyoses fetes per Trump. És a dir, surt a vint-i-un enganys diaris en quatre anys. Aquestes no són exageracions aïllades, sinó patrons constants de distorsió de la realitat per generar la base de la por. L’historiador Snyder afirmava que "la postveritat prepara el terreny per a l’autoritarisme". Trump sap que les narratives simplificades, repetides i emocionalment carregades arriben més lluny que la veritat. Recordin quan Trump va insistir el 2020 que l’elecció va ser "robada" i "manipulada" i, després, l’assalt al Capitoli. Un terç dels ciutadans nord-americans creia en l’existència de frau electoral massiu. Per això aquí, a Espanya, van copiar en el PP un discurs molt semblant.

Trump sap que l’atenció és poder. En aquest maremàgnum de saturació d’informació, on la indignació genera més visibilitat que la moderació, ell utilitza l’escàndol com a eina. No busca consens, busca dominar el debat. Cada declaració extrema obliga els seus adversaris a reaccionar, desplaçant qualsevol altra agenda. No és bogeria, és oportunisme.

També hi ha càlcul comunicatiu. Ell, en lloc de retrocedir davant la crítica, es ven com un "lluitador contra el sistema" davant l’enemic. Qualificar-lo de boig té els seus riscos: despolititza la seva acció i la redueix a un problema de personalitat. Però Trump no és boig. Quan surt de desenes d’acords internacionals deixa clara la seva estratègia d’erosionar les institucions que el limiten per presentar-se com l’alternativa d’un ordre que, diu, és corrupte. Ho sosté ell, el primer president dels Estats Units condemnat.

Suposo que hi ha qui li diu boig per calmar-se, pensant que és un cas peculiar. La historiadora Ruth Ben-Ghiat defensava que "l’error recurrent de les democràcies és subestimar els aspirants a autòcrates tractant-los com a figures ridícules". Dir que Trump és boig no el debilita; el protegeix mentre guanya espai.

Notícies relacionades

El potatge de Rufián

Caos duaner

El veritable problema no és si té un grau de bogeria, sinó que encarna una lògica de poder profundament inquietant. Dir-li boig ens evita assumir que el panorama és, en realitat, gairebé de terror: un projecte polític autoritari que s’alimenta de la por, del ressentiment i de la deslegitimació sistemàtica de qualsevol límit institucional.

Ens aniria molt millor si, en lloc de boig, utilitzéssim paraules com emperador o feixisme. Només anomenant les coses pel seu nom podem saber a què ens enfrontem. I ell és una amenaça per a la convivència, per molt que es cregui el premi Nobel de la pau. Perquè el feixisme entra disfressat d’espectacle o provocació. Podem enganyar-nos el temps que vulguem, però no ens lamentem quan sigui massa tard.