Extremadura
Responsabilitat política
La meva mare era una persona molt passional. Ho vivia tot amb molta intensitat, tan era que fos la preparació de les seves classes a l’institut o l’elecció del restaurant on anàvem a dinar els diumenges. No va ser una decisió que prengués en els seus últims anys, sent ja conscient que se li acabava el temps i havia de beure’s la poca vida que tenia per davant abans que el càncer la consumís. En la meva memòria sempre va ser així, tot i que qualsevol fet al ser recordat es converteixi en una ficció, formi part de la narrativa que som, éssers contadors d’històries, a més d’humans. Aquesta passió la traslladava també a les discussions que a casa meva es tenien sobre política, unes xerrades que podien prolongar-se hores quan els amics dels meus pares acudien a dinar o a sopar convocats per ella.
Durant els anys que van compartir, una mica menys de dues dècades, el meu pare, que tenia molt caràcter, però no tanta personalitat, era bastant acomodable, es va deixar portar per la meva mare en tot, gustos, decisions, roba, amistats. I quan ella va morir es va trobar perdut, sense saber ni tan sols quin vestit posar-se per anar a treballar, i sol, circumstàncies que va mirar de solucionar per una via massa ràpida, començant una nova relació tan sols uns mesos després d’enviduar. Ja no el jutjo. Ho vaig fer, sí, i encara no he assumit les fatals conseqüències que aquesta posició meva, d’infantil superioritat, va tenir per a la nostra relació, que només va ser pròxima quan ell era un malalt terminal i jo la filla cuidadora a la recerca de redempció. He pensat molt en ell, en ells, aquests dies, arran d’unes declaracions en què María Guardiola, presidenta en funcions d’Extremadura, assegurava que el feminisme que ella defensa "és el de Vox", partit que, entre altres aberrants negacionismes, porta per bandera la inexistència de la violència masclista.
La meva família és extremenya, jo ho soc, ja que en aquesta terra hi ha els meus pares enterrats i, per tant, les meves arrels, i la política d’aquesta comunitat autònoma, la seva deriva ideològica, ara perillosament escorada a la ultradreta, m’importa tant com en el seu moment li va preocupar a la meva mare, és a dir, molt. En els debats polítics que vaig presenciar durant la meva infantesa, als quals m’acostava amb curiositat, el meu pare guardava un silenci prudent. Era la meva mare qui conduïa la conversa i tenia l’última paraula, un fet que en aquest món d’extrems enfrontats i irreconciliables pot cridar l’atenció, ja que compartien vida, però no idees polítiques: la meva mare era de dretes, i el meu pare, d’esquerres. Tampoc va dir res, el meu pare, quan Carlos Floriano, llavors president de Noves Generacions del PP d’Extremadura, va oferir a la meva mare incorporar-se al partit, proposta que ella va rebutjar. Segons el meu pare, a qui agradava rememorar en to victoriós la visita de Floriano a casa nostra, no es va deixar entabanar pels que buscaven aprofitar-se del seu talent i formació. No ho sé, no vaig tenir oportunitat de parlar-ho amb ella. Però sí que tinc clar el que la meva mare hauria dit a la senyora Guardiola (vostè no defensa el feminisme) i al PSOE d’Extremadura (abstinguin-se), i el que els hagués demanat als dos (deixin de ser irresponsables). I el meu pare assentiria, còmplice.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
