Un mes després de Gelida

El detonant va ser l’accident de Gelida. El que en primera instància semblava només la conseqüència directa del temporal d’aquells dies, amb unes conseqüències i precaucions amplificades per la proximitat temporal amb el sinistre de l’AVE de Còrdova i complicades per la tensa relació amb el personal de Renfe que qüestiona el traspàs a Rodalies, ha acabat revelant molts més vicis ocults. El temporal de fa un mes no va ser comparable ni amb el Gloria ni amb la dana: en el col·lapse d’aquests dies pesa tant o més l’estat previ de les instal·lacions. La decisió de sotmetre la xarxa a una ITV profunda va portar a la constatació que el seu estat era lamentable. "Pitjor del que pensàvem", en paraules de la consellera Paneque. Aquesta sorpresa només és explicable si, a més de la reconeguda falta d’inversió durant dècades de prioritat a l’alta velocitat, de desinterès des de Madrid i de traves innecessàries des de Catalunya per invertir de manera diligent el que calia i es prometia, s’assumeix que els avisos sobre les deficiències de vies, talussos i túnels havien sigut en gran part ignorats i escombrats sota l’alfombra. Amb la incomunicació entre l’operadora Renfe i la gestora de la infraestructura Adif com a sospitós número u.

Els responsables d’aquesta desídia i negligència acumulada (i en són molts i amb diverses sigles, adscripcions i dependències) no es limiten als càrrecs defenestrats en calent. Les responsabilitats s’han d’exigir més als que van permetre que s’arribés a aquesta situació que als que amb més o menys encert (i, per exemple, la programació de rutes alternatives és probablement millorable) estan intentant resoldre la barrabassada. Si han aflorat 200 punts que requereixen intervenció urgent és perquè aquest diagnòstic no es va fer o es va arxivar. Si s’ha activat un servei de manteniment preventiu és perquè fins ara no hi havia o era insuficient. El pressupost de manteniment en el pla de Rodalies s’ha doblat, i deixa clar així que era insuficient. Les ambigüitats sobre qui és responsable de què, inherents al model de separació de trànsit i infraestructura i a un primer, indefinit i virtual traspàs de les competències el 2010, s’haurien de solucionar quan el traspàs ara en marxa sigui efectiu, amb una gestió atenta en la qual no siguin concebibles sorpreses. Però la solució no pot ser ni immediata ni màgica, ni pot passar per una irrealitzable expulsió de Renfe de Catalunya. El sistema ferroviari haurà de continuar fent compatible alta velocitat, mitja distància i transport de mercaderies integrats en la xarxa nacional i la nova gestió de Rodalies. I els problemes de coordinació continuaran sent un problema per solucionar amb un clima de col·laboració que fins ara tantes vegades no ha existit.