A contrallum
Contra la frustració
En els últims dies, arran sobretot dels moviments impulsats per Gabriel Rufián –aquesta crida a construir un front comú d’esquerres perquè "el que ve no s’atura amb sigles"– s’ha instal·lat una idea que molts, en l’amanida de partits que conformen les forces progressistes, comparteixen: cal unir-se per frenar l’avanç de la dreta. La proposta sedueix des del punt de vista tàctic. El problema apareix quan s’examina atentament el contingut de la proposició. Perquè el missatge que acaba arribant al ciutadà no és "millorarem la seva vida", sinó "votin-nos perquè no guanyin els altres". I la por, ja se sap, mobilitza una estona, però no construeix projectes vitals.
L’esquerra sembla parlar avui més de l’adversari que de la vida quotidiana dels seus votants. Mentrestant, molta gent que ha vingut recolzant programes presentats per forces progressistes sent que el seu horitzó s’estreny: la vivenda es torna inabastable; l’estalvi, una raresa, i la idea mateixa de fer plans a llarg termini, una cosa gairebé extravagant. No és una qüestió ideològica, tampoc una bronca de caràcter acadèmic. És una qüestió domèstica: arribar a fi de mes, imaginar el futur sense vertigen.
Per això el discurs defensiu resulta insuficient. No n’hi ha prou amb advertir dels perills de la dreta si, alhora, no s’ofereix una imatge clara de millora tangible. El votant mitjà no vol participar en una guerra de trinxeres; vol saber si podrà pagar un lloguer sense hipotecar la meitat del seu sou o si tindrà alguna oportunitat real d’estabilitat. Potser el problema no sigui només la falta d’unitat, sinó la falta de concreció. N’hi hauria prou potser amb un programa mínim, un programa que cabés en mig foli, un programa de quatre o cinc compromisos clars, verificables, i la promesa –gairebé notarial– d’executar-los en mesos, no en dècades. La política espanyola ha abusat dels grans relats i de les grans alarmes. Potser ha arribat el moment de la modèstia: prometre menys, necessitar més i complir ràpid. Perquè qui renuncia a formar una família per falta de mitjans materials no vota contra una cosa; vota, simplement, contra la frustració.
