Que la Constitució perduri
Divendres vinent, la Constitució del 1978 es convertirà en la més longeva de la història constitucional espanyola, una fita que s’explica pel consens que la va fer possible. No en va forces polítiques molt diferents van negociar un marc comú i van crear un text deliberadament obert, capaç d’integrar sensibilitats diverses i de conjurar el risc de ser percebut com una imposició. Aquest esperit contrasta amb el clima actual. La voluntat d’acord que la va forjar està avui debilitada, com la commemoració institucional va tornar a evidenciar: a l’acte amb el Rei hi van anar el PP, el PSOE, Vox, Sumar i Podem, però, no, ERC, Junts, EH Bildu, el PNB ni el BNG. Unes absències significatives que reflecteixen la distància respecte al moment fundacional.
Al llarg de gairebé mig segle, la Constitució ha demostrat capacitat d’adaptació, però s’ha reformat poc, només en tres ocasions i sempre de manera puntual i consensuada, sense alterar el seu nucli. Aquesta estabilitat contrasta amb la percepció social, ja que una àmplia majoria considera que necessita canvis, especialment en drets socials, qüestions territorials, model d’Estat, transparència o sistema electoral. Una voluntat de reforma que conviu, no obstant, amb un reconeixement encara majoritari del seu paper.
Molts ciutadans consideren que la Constitució ha contribuït a la prosperitat econòmica, al desenvolupament dels drets socials i a reforçar la posició d’Espanya a Europa, a més de garantir llibertats i oferir un curs per resoldre conflictes per vies pacífiques.
Aquest equilibri entre reconeixement i demanda d’actualització assenyala que el text ha envellit i que hi ha aspectes susceptibles de revisió. De fet, hi ha acord notable entre constitucionalistes sobre la conveniència de reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, aclarir el model autonòmic en un sentit federal, eliminar la preferència de l’home en la successió a la Corona o reforçar alguns drets socials. Ajustos, tots, raonables i coherents amb les transformacions i demandes de les últimes dècades.
Preservar-la avui exigeix tornar al seu punt de partida: el consens, que va fer possible la seva aprovació i ha sostingut la seva continuïtat. Per això, qualsevol reforma de pes s’hauria d’assentar en aquest mateix nivell d’acord. La temptació majoritària, tot i que aritmèticament viable fins i tot amb àmplies majories, comporta un risc evident: convertir un pacte integrador en una decisió de part i comprometre l’equilibri que l’ha mantingut estable. La seva fortalesa no rau només en el contingut, sinó en l’acord que la va crear i l’ha sostingut en el temps.
En un moment en què es recorre amb freqüència a l’expressió "règim del 78", sovint utilitzada per impugnar en bloc aquell període, convé recordar el context en què va néixer la Constitució. La Transició, amb totes les seves limitacions, va ser un exercici de responsabilitat política que va integrar sensibilitats molt diferents en un projecte compartit. D’aquest esforç va sorgir el text constitucional i, amb aquest, el període més prolongat d’estabilitat democràtica de la nostra història recent. La seva longevitat no és casual: és el resultat d’aquell esperit i s’ha de preservar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
