Callar i observar
Vaig posar un cassó amb aigua al foc per preparar un brou. Res més quotidià, més vulgar. Però, quan l’aigua es va posar a bullir i es va transformar en una columna de vapor, vaig sentir la sorpresa de qui no hagués presenciat abans el fenomen. L’aigua continuava allí i, no obstant, ja no hi era. Es desprenia de si mateixa, abandonava el recipient i ascendia, gairebé invisible, fins a desaparèixer. El pas d’un estat a l’altre –de líquid a gas– em va semblar de sobte un succés extraordinari. Vaig pensar llavors en els primers humans que van observar aquest fenomen. El més lògic és que creguessin que l’aigua es convertia en esperit. No en un sentit poètic, sinó literal. Una cosa que abans es podia tocar, beure, contenir a les mans, es tornava intangible, es perdia en l’aire fent les contorsions fantasmals pròpies del vapor.
L’aigua que es converteix en gel segurament també va semblar una traïció a la lògica: el que fluïa s’immobilitzava, el que era tou s’enduria, el que era transparent esdevenia opac. O el foc, que transforma les coses en cendra: la fusta continua allí, però irreconeixible. ¡Quines metamorfosis tan estranyes! Fins i tot avui, amb tot el nostre aparell teòric a sobre, aquests canvis conserven alguna cosa inquietant. La ciència ens diu que són molècules accelerant-se o aturant-se, enllaços que es trenquen o s’ordenen, però la sorpresa no desapareix. L’explicació racional no cancel·la l’experiència emocional. Veure com una cosa deixa de ser el que era i es transmuta en una altra substància continua constituint, per a una mirada ingènua, un petit escàndol.
Hi ha altres canvis d’estat menys evidents. El de la fermentació del most ensucrat, per exemple, que es transforma en vi sense que ningú el toqui. O el del trànsit del son a la vigília (¿soc un home que somia que és una papallona o una papallona que somia que és un home?). Potser per tot això continuem mirant amb sorpresa el vapor que ascendeix des de les profunditats del cassó cap al sostre. No perquè ignorem el que passa, sinó perquè, durant uns segons, una cosa molt antiga en nosaltres reconeix que el món no és tan estable com es presenta. Que les coses canvien de naturalesa davant els nostres ulls. I que, de vegades, el més raonable és quedar-se en silenci i mirar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
