Feminisme
Masclisme amb veu de dona
No compro la teoria que l’enemic més gran d’una dona és una altra dona. Sabem qui ens mata, ens viola i ens agredeix. I, amb l’estadística a la mà, no són les dones. Però hi ha altres maneres de fer mal i, aquí, algunes ho posen molt complicat. Des dels orígens del patriarcat ens van fer rivals. Van dictar qui és bona i qui és mala dona. Els casaments eren un procés de selecció, en què comptava el dot, el poder del pare o la capacitat d’engendrar i la bellesa. Casar-se i ser mare era l’única salvació per ser en una societat en què les dones eren un zero a l’esquerra.
El masclisme no ha desaparegut i gaudeix amb dones que s’ataquen. És el que busquen: separar-nos i aïllar-nos. El masclisme tem l’aliança entre dones. Compte, aliança entre dones que vagin en contra d’aquest masclisme, no que el reforcin. En aquests casos, estan encantats. L’escriptora Kate Millett deia que les dones s’esforcen per millorar les relacions amb els homes, però que el més important és canviar les relacions entre elles.
Ningú neix feminista, no ho determina la biologia. I això ho podem veure en moltes converses quotidianes o en tertúlies televisives. Per exemple, el debat de La noche a 24 hores. Dos periodistes homes, Javier Casqueiro i Antón Losada, analitzaven amb més rigor el cas de la víctima de Móstoles en el PP en comparació amb dues dones periodistes a la mateixa taula, sense revictimitzar, i combatent els biaixos d’aquest tipus d’informacions. També, a La Sexta Xplica, Antonio Ruiz Valdivia va sentenciar, per tancar el mateix tema de debat, que «això acabarà quan els homes vulguem». Aquesta generalització, dita en boca de periodistes feministes, va acompanyada sempre de dies d’assenyalament a xarxes socials, i fins i tot de la mateixa professió. Així que s’agraeix que això ho diguin ells mateixos, que sembla ofendre menys.
Notícies relacionadesAquesta setmana hi va haver un altre atac a la tertuliana Sarah Santaolalla. Per part d’una dona, Rosa Belmonte, en el programa El Hormiguero. La frase masclista i intolerable de «mig tonta, mig tetes», per referir-se a una companya. Ningú li va cridar l’atenció. Hores després va demanar disculpes, però sense citar el nom de la Sarah.
Tant de bo s’aprengués i s’apliqués una cosa molt senzilla. Es pot criticar la nostra opinió o les nostres maneres, però ni la nostra veu, ni el nostre cos, ni la nostra cara, ni el nostre accent són tema de debat. I això no significa que les dones siguin intocables. Debat ideològic i argumentat entre nosaltres, tot. Però humiliar a través de la sexualització i l’insult és el masclisme de sempre. Potser es fa per «sobreviure» en entorns masclistes, per sentir-se validada o per desenes de raons més. Però quan ataquem una altra dona amb arguments masclistes, al final estem reforçant el mateix sistema que ens perjudica. No hem d’estar d’acord entre totes, però no necessitem utilitzar idees masclistes. El veritable poder de la dona no està en humiliar-ne una altra, sinó en no deixar-se humiliar mai. Això és el que vam aprendre del feminisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
