Contra l’antisemitisme
Acusar Israel de genocidi o comparar-lo amb el nazisme no només és una immoralitat històrica, sinó que suposa legitimar el terrorisme de Hamàs.

S’han complert 80 anys del final de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, el genocidi nazi que va aniquilar sis milions de jueus, el paroxisme de l’antisemitisme que va desembocar en la tragèdia més gran de la història del sofert poble jueu. Segles de propaganda antisemita basada en recels atàvics i prejudicis mesquins van culminar amb el nazisme en una política orientada a eliminar físicament els jueus de la faç de la Terra.
Amb l’Holocaust la humanitat va tocar, en paraules de Primo Levi –supervivent d’Auschwitz–, el fons de la barbàrie. En el centre Memorial Italià d’Auschwitz, a Florència, llueix una placa amb una advertència escrita per Levi: "Per a tu i per als teus fills, que les cendres d’Auschwitz serveixin d’advertència: que l’horrorós fruit de l’odi, les empremtes del qual has vist aquí, no doni noves llavors, ni demà ni mai".
Doncs bé, 80 anys després de l’Holocaust escric aquestes línies després d’escoltar des del meu escó al Congrés dels Diputats l’enèsima exhibició d’antisemitisme de diversos portaveus de partits d’esquerres i separatistes, tots socis de Sánchez, ja siguin parlamentaris (Podem, ERC i Bildu) o de Govern (Sumar). Sense immutar-se, acusen l’Estat d’Israel de "genocida" i, fins i tot, s’atreveixen a establir, com va fer l’exministra Ione Belarra, un ominós paral·lelisme entre la resposta militar israeliana als atacs terroristes de Hamàs i "les cambres de gas dels nazis".
Acusar Israel de genocidi o comparar-lo amb el nazisme no només és una immoralitat històrica, sinó que a més suposa una legitimació del terrorisme de Hamàs, així com de la incessant amenaça de països com l’Iran o el Pakistan a l’existència mateixa de l’Estat d’Israel. Al cap i a la fi, tant Hamàs com el seu principal aliat i patrocinador, l’Iran, aspiren obertament a l’eliminació de l’Estat d’Israel.
L’horrorós fruit de l’odi del qual parlava Primo Levi s’entreveu de nou en discursos com els de Belarra o Rufián, i té el seu correlat quotidià, per exemple, en la necessitat permanent d’efectius policials a les portes de les sinagogues de Barcelona. Com a barceloní, m’entristeix que els meus conciutadans jueus no puguin practicar lliurement el seu culte i m’enrojola l’actitud vergonyant de les autoritats municipals amb relació a la comunitat jueva de Barcelona.
Com ha assenyalat el cèlebre rabí Jonathan Sacks, el vell odi als jueus es manifesta des de 1948 en forma d’aversió a l’Estat d’Israel, i per constatar-ho n’hi ha prou amb escoltar Belarra, Rufián i companyia al Congrés. Com a espanyol, m’avergonyeix que al Parlament del meu país s’hagi banalitzat fins a la nàusea l’antisemitisme que crèiem conjurat, sota la mirada impassible del president del Govern. Qui calla consent.
Notícies relacionadesFa unes setmanes vaig tenir l’ocasió d’assistir a un emotiu acte organitzat per la Comunitat Jueva de Barcelona, en commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz. Em va impressionar la quietud, sobrietat i gravetat de l’acte, però també l’optimisme amb relació al futur d’una comunitat, la jueva, indissolublement lligada a la història de Barcelona, Catalunya i Espanya.
Per acabar, torno a Primo Levi: "Recordar és un deure moral". No deixem que l’horrorós fruit de l’odi doni noves llavors a Sefarad i combatem sense embuts l’antisemitisme. Lluitar contra l’antisemitisme és defensar la llibertat i la justícia universal, perquè, com va dir Sacks, "l’odi que comença amb els jueus mai acaba amb els jueus". No ho oblidem. ¡Am Israel Jai.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.