Editorial
El lliure comerç agrícola
L’obertura de relacions comercials, i de manera recíproca, és el camí per fer front al context global
L’acord subscrit recentment per la Unió Europea (UE) amb el Mercosur i la renovació, el mes passat, del vigent amb el Marroc, suposen un pas important per al lliure comerç en aquests països, en diversos sectors econòmics i en les dues direccions, alhora que representen un repte per al sector agrícola d’Espanya i altres països del sud d’Europa que s’hauran d’adaptar al nou context comercial. Negociat durant 25 anys, l’acord firmat per la Comissió Europea amb el Mercosur representa, efectivament, la creació d’una de les zones de lliure comerç més grans del món, amb gairebé 800 milions d’habitants, cosa que pot contribuir a potenciar l’economia europea i a diversificar el seu teixit global de socis comercials. No obstant, l’oposició que ha suscitat aquest acord als països del sud d’Europa no pot menysprear-se. Bona prova d’això va ser la decisió del Parlament Europeu d’oposar-se, de moment, a la seva ratificació, i que no pot atribuir-se únicament a la posició contrària de partits extremistes o antieuropeus. Els acords de la UE com el del Mercosur i encara més el del Marroc, que ja ha tingut efectes avaluables, suposen efectivament un desafiament per a una agricultura com l’espanyola, obligada a competir amb més costos de producció i una regulació fitosanitària més exigent.
El que ha passat amb el tomàquet, els pebrots, les mongetes tendres, les síndries i els maduixots importats del Marroc il·lustra els reptes a què s’enfronta el camp. Des de l’acord firmat per la UE amb el Marroc el 2012, les importacions de tomàquet marroquí a Espanya han crescut un 269%, mentre que la producció d’aquest producte a Espanya ha caigut un 31%. No només això: l’augment d’importacions de tomàquet marroquí per part de la UE ha passat de 347.000 tones a 646.000 tones, en detriment de les exportacions des dels països del sud d’Europa. A la denúncia d’una competència que els agricultors consideren desigual, s’hi ha d’afegir el fet que les fruites i hortalisses procedents del Marroc competeixen amb les espanyoles al coincidir en la mateixa temporada.
Les dificultats afegides que suposaran els acords amb el Mercosur per al camp espanyol no han de conduir a una oposició frontal a la liberalització del comerç, que forma part de l’ADN de la UE des de la seva creació. I quan, en el marc general de la necessitat d’ordenar els fluxos migratoris, es planteja la conveniència de fomentar el desenvolupament dels països emissors, forma part d’això obrir les fronteres als seus productes. Això sí, s’han de fer realitat les promeses que s’evitarà l’entrada de productes cultivats o transformats sense seguir les restriccions sanitàries i ambientals que sí que han de complir els agricultors europeus.
Amb aquests acords, Espanya i els altres països de la UE tindran més facilitats per exportar productes industrials i serveis a l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai i Bolívia, que s’han compromès a eliminar el 90% dels aranzels que els graven. Això pot suposar un incentiu per reactivar la indústria europea que pateix la nova política aranzelària proteccionista dels EUA. L’obertura de les relacions comercials amb el Mercosur, així com amb l’Índia o la Xina, és el camí encertat per fer front al nou context geopolític i per rellançar l’economia europea, sempre que es tinguin en compte els seus costos per a alguns sectors.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
