Singularitat o mirall estatal

Les eleccions a l’Aragó han tornat a confirmar la singularitat política de la comunitat, acostumada a moure’s al marge de les lectures simplificades en clau estatal. En un territori sense majories absolutes, els resultats no es mesuren per fites inabastables, sinó per la capacitat de recompondre equilibris i teixir acords. L’avançament electoral impulsat per Jorge Azcón responia precisament a aquesta lògica: no tant buscar una majoria impossible com reordenar el tauler i reduir la dependència de Vox, un objectiu que, no obstant, no s’ha complert.

El PP guanya amb claredat, malgrat un desgast més vinculat a la dinàmica general que no pas a la realitat aragonesa. Però l’absència de majoria absoluta no es pot llegir com un fracàs, sinó com la confirmació d’un sistema de partits històricament fragmentat, en què governar exigeix acords. El canvi rellevant es produeix dins del mateix bloc conservador pel fort avenç de Vox, que es converteix en un dels grans titulars de la nit i consolida la formació com un actor central en la futura governabilitat, per demostrar que l’estratègia de polarització i l’intent de mobilització entorn de l’anomenat mur no han contingut el seu creixement. Al contrari, Vox en surt reforçat i amb més capacitat per condicionar qualsevol majoria, per complicar l’aspiració inicial d’Azcón de reduir-ne la dependència.

A l’esquerra, el balanç és més fosc. El PSOE encaixa un notable retrocés amb el segon pitjor resultat de la seva història a la comunitat. Al seu costat, l’espai estatal es contrau amb la desaparició de Podem, mentre que Esquerra Unida aconsegueix mantenir-se, tot i que amb una presència molt limitada. Davant aquesta caiguda, l’excepció és l’esquerra territorial. La Chunta Aragonesista obté uns molt bons resultats, guanya pes parlamentari i confirma la seva capacitat per canalitzar un vot propi i diferenciat. Aquest mateix arrelament explica també el manteniment a la baixa de (Terol) Existeix, que conserva la presència parlamentària, mentre que el PAR queda per primera vegada fora de les Corts, tanca una etapa històrica i reflecteix fins a quin punt el mapa polític aragonès està en plena reconfiguració.

Allà resideix, en realitat, un dels trets més definitoris del resultat. Aragó continua sent un territori on les formacions d’àmbit territorial mantenen una influència molt superior a la que tenen a altres comunitats. El creixement de la Chunta i la continuïtat de Terol Existeix reforcen aquesta singularitat: aquí el vot no s’ordena únicament al voltant dels grans blocs nacionals, sinó també al voltant de claus pròpies i un arrelament polític profundament vinculat al territori.

Malgrat tot, la governabilitat no passa per això i la incògnita que s’obre ara s’assembla a la d’Extremadura i avança la que, previsiblement, dominarà la política estatal en aquest nou cicle electoral: la relació entre PP i Vox i la fórmula que permetrà articular la governabilitat. Convé no oblidar que l’avançament electoral va arribar precisament després de la incapacitat d’Azcón per aprovar els pressupostos. L’aritmètica sortida de les urnes no aclareix aquest problema de fons, sinó que el torna al centre del tauler i obliga, de nou, a resoldre com es poden convertir els resultats en estabilitat.