Visca Mèxic, ‘carajo’

S’hi van ajuntar espanyols, poetes, escriptors, professors, alguns dels quals anaven per primera vegada a la terra que es va obrir perquè els expulsats del seu país, Espanya, poguessin eludir la duresa infinita de la dictadura que van deixar enrere.

Aquell Mèxic d’aleshores, que és Mèxic, i ho era des de feia segles, va acollir aquella diàspora gràcies a la generositat d’un país mestís, que sempre ho va ser i sempre ho seria, fins al moment present.

Mèxic és també Espanya i Espanya és Mèxic, gràcies també a aquell temps de Lázaro Cárdenas i dels republicans espanyols de la diàspora. El 1973 el símbol més gran d’aquesta trobada de països i també de poetes es va concentrar a l’Hotel Camino Real, a prop de Chapultepec, perquè l’abraçada d’un país amb dictadura, que era Espanya, celebrés a l’altre costat del món l’avenir d’una pàtria que encara patia el fred desmaiat i roí de l’era de Franco.

Vaig tenir l’oportunitat de viure aquest viatge, de veure com s’ajuntaven els espanyols de dintre amb aquells que es van fer grans gràcies a l’abraçada de Mèxic. Uns eren professors, d’altres eren poetes, la major part eren ciutadans que hi arribaven, amb aquesta abraçada, l’oportunitat de retre homenatge a León Felipe a Chapultepec. També era un homenatge als qui van perdre la guerra, però que mai no van abandonar la passió republicana pel seu país.

Ara que a Espanya s’ha posat en marxa una estranya passió per la roïndat de comparar Mèxic amb qualsevol cosa caldria recordar aquell moment en què, gràcies a un poeta, Alejandro Finisterre, gallec com el seu pseudònim, els espanyols de dintre i els espanyols que es van fer a l’exili van brindar per un futur que, casualment, és aquest.

A Espanya, en aquest moment, és a dir, el 2026, s’ha arribat a dir a la seu parlamentària de Madrid que Mèxic només va existir quan hi van arribar els espanyols. En aquest context, el món, i el nostre món, viu una època difícil en què ni la veritat s’explica ni la mentida es desmunta.

Aquesta Espanya que va anar a la conquesta no és l’Espanya que després, passats els anys i els segles, va escriure, amb Mèxic, que justament el món que ens uneix és ara el món sencer en el qual, mexicans d’un lloc i espanyols d’un altre, compleixen la missió civil de respectar el que van aconseguir, amb els segles, els ciutadans que a poc a poc es van fer de tot arreu, també mexicans.

Vaig escoltar aquelles veus i les que van anar des de Madrid a retre homenatge a León Felipe quan va morir, exiliat i republicà, lluny de la seva pàtria. Li celebraven la vida aquells que ja eren, alhora, espanyols i mexicans. Els que veníem de lluny sentíem que aquella visita tenia més a veure amb l’aire del cor que no pas amb la curiositat del qui busca el folklore o la notícia.

Notícies relacionades

No totes serem com Demi Moore

La burocràcia amenaça la regularització

Dins d’aquest viatge hi havia poesia, compromís polític, esperança. Des d’aleshores han passat moltes coses, i Espanya, per exemple, va ser finalment lliure de la dictadura. Mèxic havia sigut, com es diu en la seva història, la conseqüència de moltes històries juntes; entre les quals, la dels espanyols que ara, i des de feia tant temps, comprenien els desastres que hi va haver en la conquesta i com de roín o de mentidera va ser.

A Espanya ara s’aixequen paraules que són inútils perquè no són veritat ("Mèxic no va existir fins que van arribar els espanyols...") sinó que són afirmacions sinuoses on es barregen la mentida i la ràbia, com si encara s’hagués d’explicar què va ser Hernán Cortés i què va ser, posem per cas, el món on Colom va voler atraure la història perquè, molts segles després, algú digués que només els espanyols van fer l’avenir del país que després seria pàtria dels espanyols que van tenir pàtria gràcies a Mèxic. Visca Mèxic, carajo.