Ja n’hi ha prou de pedalar

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

06 de febrer del 2026. 06:01

0 Comentaris

Scott A Garfitt / AP

En ple Nadal, el mateix 24 de desembre, es va estrenar a Netflix Adiós, June, el debut com a directora de l’actriu Kate Winslet, que també té un paper a la cinta. La història, una família ferida i disfuncional ha d’afrontar la pèrdua de la mare, astre al voltant del qual graviten tots els altres membres, el marit, els tres fills, els nets, m’atreia i, alhora, feia que em situés a una distància prudencial, m’havia de protegir d’ella fins que estigués preparada per veure-la. I això vaig fer, uns dies després, abans que acabés l’any. Més enllà de la interpretació, magnífica, de Judi Dench, que dona vida a la mare moribunda, i de la sensibilitat amb què Winslet retrata els últims dies de la malalta, hi ha una frase que no oblidaré de la pel·lícula. Asseguts a terra, al passadís de l’hospital, amb la mare agonitzant a l’habitació, el personatge de Winslet diu al seu germà: "Si algú em preguntés com em sento, no crec que ho pogués descriure... Esperar que algú mori". Precisa, dolorosa i només comprensible per als que han viscut aquesta experiència de desassossegant quietud en què el temps, malgrat continuar transcorrent, inexorable, s’alenteix fins a pràcticament aturar-se mentre tu no pots fer res més que esperar que arribi el moment, aterridor, de l’última exhalació de qui has estimat tant. ¿On va després tot aquest amor? És una de les preguntes que es fa o, més aviat, que ha fet que jo em faci, beneït embarbussament el que de vegades ens regala el llenguatge, Isabel Coixet amb la seva nova pel·lícula Tres adioses, basada en el llibre de Michela Murgia Tres cuencos, l’últim que va escriure l’autora italiana, que va morir al cap d’un mes de la publicació, víctima d’un càncer, la mateixa malaltia que pateix la protagonista del primer dels 12 relats que el componen i, també, del film de Coixet. La vida és terrible, però preciosa. És la lectura que, del que li passa, fa el personatge, una jove, exgimnasta, ara professora d’institut, que rep el diagnòstic de la seva neoplàsia en estadi quatre, irreversible, gairebé al mateix temps que la seva parella, un cuiner amb qui mantenia una relació des de fa set anys, la deixa. Una conclusió a la qual no podria haver arribat si no l’hagués abandonada el xicot ni patir una malaltia incurable. A més de terrible, i bonica, la vida és una enorme paradoxa. La pel·lícula és bonica i literària, la seva estètica, els plans rodats com si fossin fotografies en color sípia, la música, el guió, els diàlegs, amb cada paraula mesurada i acurada, triada, l’humor, intel·ligent i surrealista, tan propi de l’univers particular de Coixet, oníric i no obstant terrenal, allunyat de la sensibleria. La vespa de Nanni Moretti a Tres adioses és una bicicleta en què la protagonista ens porta de passeig per la Roma corrent demostrant que la gran bellesa és en les coses quotidianes, i el seu reflex, el seu retrat, és un art a l’abast de molt pocs. "N’hi ha prou de pedalar", respon el personatge que interpreta Alba Rohrwacher quan un company de feina (Francesco Carril) li pregunta com aconsegueix fer només el que vol. Tan senzill i tan difícil. La vida mateixa. El cine d’Isabel Coixet.