Ningú no vol Vox però tots l’alimenten

A aquestes alçades, ja ningú no dubta de l’ensulsiada del PSOE a les eleccions d’aquest diumenge, fins al punt que Pilar Alegría podria tenir els pitjors resultats del seu partit a Aragó. Les enquestes la situen com a tercera força a Terol i també podria ser-ho a Saragossa. En tot cas, tots els indicadors repeteixen la tendència d’Extremadura: una derrota socialista sense parangó en una autonomia tradicionalment seva, una crescuda descomunal de Vox i una victòria del PP que, per migrada, acaba sent pírrica. Com a conseqüència, Azcón estaria condemnat a recórrer el mateix senderi que Guardiola: majoria relativa, negociació extenuant amb Vox i precarietat presidencial. Ergo, victòria del PP, però èxit de Vox, que engreixa la seva maquinària electoral en cada contesa electoral.

El titular de la notícia, doncs, sembla que ja està escrit: el PSOE rebrà una altra derrota humiliant. ¿Però un pèssim resultat per al PSOE és també un pèssim resultat per a Pedro Sánchez? O dit altrament, ¿són els mateixos interessos el dels socialistes al territori que els de Sánchez a la Moncloa? En circumstàncies normals, aquestes preguntes serien tan impròpies, com inaudites, però en el Manual de Resistencia de Sánchez res no sembla inapropiat, ni impossible, i els fets assenyalen en aquesta direcció. Perdudes les vastes restes de l’imperi, Pedro Sánchez s’ha replegat al Palau d’hivern i des del poder dissenya l’estratègia per a tornar-lo a guanyar en la batalla final. En certa manera és una mena d’emulació del que va fer Bernat de Rocafort en la seva mítica ordre de "cremem les naus", només que les naus no són a Gal·lípoli, sinó en els feus autonòmics que va perdent.

¿Quina seria l’estratègia, els indicis de la qual són cada vegada més clars? Ras i curt, ajudar a engreixar la maquinària de Vox, desgastar el PP amb governs autonòmics insofribles, alimentar la por al fascio, crescut en cada elecció, i arribar a les generals com a gran salvador de la pàtria davant el risc d’involució. Per això no ha volgut pactar amb Guardiola a Extremadura –com demanaven els socialistes extremenys–, perquè l’objectiu no era estabilitzar l’autonomia, sinó consolidar la imatge d’un PP segrestat en eternes negociacions amb Vox. Ergo, un PP ostatge de l’extrema dreta. Com més autonomies repeteixin l’esquema d’un PP perdut en negociacions eternes, i ofegat per les exigències voraces de Vox, més es reforça la idea que Sánchez és el darrer tauló de salvació.

Notícies relacionades

Tutela o democràcia

El preu de desgastar Sánchez

No cal dir que el PP ha treballat intensament en favor d’aquest objectiu sanchista gràcies a l’error estratègic de creure que les derrotes autonòmiques dels socialistes serien el procés gradual que els portarien a la Moncloa, animats pel miratge de la majoria absoluta de Juanma Moreno. Però el moment Moreno no es l’actual, perquè ara és Vox qui està vivint el seu moment polític, i l’única cosa que està aconseguint el PP és demostrar que cada dia té més lluny la majoria absoluta, que no té aliats alternatius a Vox, i que, per arribar a la Moncloa, serà ostatge del partit d’Abascal. I és aquí on Pedro Sánchez desplegarà tota la seva retòrica progressista i adequadament populista, per instal·lar la idea de la inevitabilitat del seu retorn.

Per això mateix, si l’estratègia és engreixar Vox, res millor que una decisió altament inflamable per al debat polític com és la de la immigració. I és aquí on s’entén l’acceleració del pacte amb Podem per a regularitzar més de 500.000 immigrats irregulars. A banda de desviar l’atenció de l’accident, el caos ferroviari general i el col·lapse de rodalies, la mesura és munició de primera per a polaritzar el debat en els extrems, on Sánchez es mou còmodament. Barallar-se amb l’extrema dreta, i més amb un tema sensible, dona rèdits sucosos a Sánchez: primer, deixa fora de joc els que tenen posicions grises; segon, obliga el PP a allunyar-se del centre; tercer, reforça el seu lideratge a l’esquerra; quart, envia el missatge de ser el salvador davant la foscor de la caverna. És igual que el reial decret sigui precipitat, no tingui consens parlamentari i presenti molts forats negres, és igual perquè l’objectiu era alimentar el drac maligne per poder vestir-se de Sant Jordi. I mort el drac, retorn a la Moncloa.