Carney davant el desordre mundial
Davos va acabar ja fa un parell de setmanes, però la resplendor que va emetre en la cita econòmica i d’alta política el primer ministre canadenc, Mark Carney, no s’apaga. Com no havíem d’alimentar el foc de les seves paraules, en un món que necessita idees i noves vies per desescalar la tensió d’un tauler internacional cada vegada més crispat.
Carney representa una potència amenaçada, al pati del darrere dels Estats Units d’un Trump que mou fitxes geopolítiques com en un casino, amb els seus farols inclosos. I des d’Europa és natural que mirem amb atenció els gestos i dinàmiques d’altres governs ficats en el compromís de relacionar-se de tu a tu amb l’amenaça aranzelària i els desitjos expansionistes nord-americans.
Però mostrar amb el dit un camí a continuar poc explorat, el de les potències mitjanes, l’autosuficiència i les aliances creuades i poc dependents, és una cosa, i avançar en aquest camí és una altra de ben diferent.
Les primeres veus que rebaixen l’eufòria que va despertar el discurs de Carney alerten que mitges potències funcionals d’avui dia com l’Aràbia Saudita, Qatar i Singapur funcionen de manera interna amb un model polític molt diferent del de la vella Europa, difícilment exportable, i fins i tot contradictori amb valors defensats a Occident. El think tank australià Lowy Institute, per exemple, ha qüestionat el pes real de les potències mitjanes en les quals Carney diposita la seva confiança, per entendre que al final es poden veure atrapades entre grans blocs i acabar cedint per autoprotecció. L’autosuficiència individual i les coalicions basades en temes concrets només poden arribar fins a cert punt, assenyala a tall d’advertència, i incideix que les coalicions mitjanes "no poden proporcionar la regulació veritablement global que es necessita" davant la perspectiva d’una proliferació nuclear a Europa i Àsia Oriental o debats proteccionistes amb interessos comercials darrere d’un context de lluita ambiental. En tot cas, i deixant de banda tant entusiastes com pessimistes, serà la posada en pràctica del discurs de Carney la veritable prova del cotó fluix de la solidesa del seu plantejament. Carney només va posar paraules als aires de canvi que ja operen en la diplomàcia, i si Ursula von der Leyen tancava fa només uns dies l’esperançador acord estratègic comercial de la UE amb l’Índia, no va ser una casualitat.
El mateix Carney fa els seus primers passos ferms per validar amb fets la seva filosofia en unes setmanes, amb un viatge oficial a Austràlia, on pretén coordinar accions en matèria econòmica i de seguretat amb una altra de les potències mitjanes, a l’escenari de l’Indo-pacífic, i part de la seva agenda passa per una intervenció molt esperada al Parlament australià.
El Canadà ja té un acord sòlid de lliure comerç amb el país dels antípodes, però encara hi ha camí per recórrer en un sector tan estratègic com el dels minerals crítics: les dues potències van posar a l’octubre les bases per explorar millores conjuntes, però l’hora de la veritat serà quan hi hagi fets i no només paraules.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
