Més justícia, menys corrupció

Una percepció estesa en el debat públic a Espanya és que la lluita contra la corrupció és selectiva i partidista. La idea de lawfare –primer sostinguda per l’independentisme i sectors de l’esquerra i després assumida pel mateix PSOE des de l’amnistia– ha servit per qüestionar la legitimitat d’investigacions incòmodes. Les dades, però, apunten en un altre sentit. Des del 2015, el CGPJ recopila de forma sistemàtica informació sobre procediments, sentències i condemnes per delictes vinculats a la corrupció, cosa que permet avaluar amb precisió l’abast real de l’actuació judicial, més enllà dels grans casos mediàtics.

La primera conclusió és que l’activitat judicial contra la corrupció s’ha mantingut en nivells sostinguts al llarg del temps. Tot i que el nombre de processats fluctua segons els anys, la persecució penal és continuada i les taxes de condemna superen majoritàriament el 60%, un patró difícilment compatible amb la idea d’una justícia arbitrària subjecta a impulsos polítics conjunturals. S’hi suma la dada penitenciària que revela que, a principis del 2025, prop d’un centenar de persones eren a la presó o estaven en situació de presó preventiva per delictes de corrupció. D’aquestes, onze estaven recluses a Catalunya. No es tracta de percepció ni de relat, sinó de conseqüències penals efectives.

La segona és l’absència de biaix polític en la persecució del delicte. Les investigacions i condemnes afecten responsables de diferents partits, nivells de govern i etapes polítiques. El canvi de Govern el 2018 ho il·lustra amb claredat: una sentència per corrupció del PP va tenir conseqüències polítiques immediates, però els anys posteriors mostren causes rellevants que també afecten càrrecs socialistes i trames sense adscripció partidista. En cas d’haver-hi una persecució orientada, les dades reflectirien desequilibris persistents, però no és el cas.

El tercer element que cal tenir en compte és la constatació de la complexitat creixent de les trames investigades. Els anomenats nexes corruptors –que connecten contractes públics, empreses i decisors polítics– expliquen l’expansió i el solapament de moltes causes. Una dinàmica que respon a la lògica pròpia de la investigació penal, que com que seguir el rastre de les relacions i dels beneficis econòmics condueix a nous imputats i a connexions inicialment no previstes. I vinculat a això també resulta rellevant el paper de la col·laboració amb la justícia. Les rebaixes de pena a canvi d’informació no són una singularitat espanyola, sinó un instrument habitual per desarticular xarxes complexes, i les diferències en les peticions fiscals responen a incentius processals, no a fílies o fòbies polítiques.

Per tot plegat, la radiografia del CGPJ és concloent: no hi ha persecució política, sinó una justícia més activa i menys tolerant amb la impunitat. L’evidència desmunta l’existència de lawfare i demostra que el que augmentat a Espanya no és l’ús partidista dels tribunals, sinó l’aplicació de l’Estat de dret. Una conseqüència lògica del fet que la justícia arriba a tothom, amb independència del càrrec, el partit o la posició institucional que s’ocupi.