Debat necessari sobre l’AP-7

L’AP-7 és molt més que una autopista. És la segona via terrestre més llarga d’Espanya i la gran artèria del Mediterrani. Hi circulen mercaderies, treballadors, estudiants, turistes i una bona part del pols econòmic del país. Avui, no obstant, aquesta columna vertebral mostra signes evidents d’esgotament. El 20 de gener passat, a Gelida, aquest deteriorament va travessar una frontera inèdita: per primera vegada a la història, una autopista va estar implicada directament en un accident ferroviari mortal.

Des de la supressió dels peatges, l’AP-7 ha guanyat trànsit i ha perdut manteniment. Milers de camions han abandonat les carreteres convencionals per circular per una via concebuda per ser ràpida, en un context de menor demanda impossible d’absorbir sense inversió sostinguda. El resultat és visible i mesurable, EL PERIÓDICO l’ha radiografiat: més d’un centenar de desperfectes greus al llarg del seu traçat, un apedaçat ferm, problemes de drenatge, clots i un increment alarmant de la sinistralitat, amb trams que dupliquen o tripliquen la mitjana estatal.

La gratuïtat va ser celebrada en un primer moment per part dels usuaris, però la percepció està evolucionant. El pas d’un model de pagament per ús a un de sostingut íntegrament via impostos ha limitat la capacitat de reacció i de conservació de la infraestructura. Avui no paguem directament per circular, també paguen amb els seus impostos els que no la utilitzen o els que la utilitzen menys i en canvi assumim col·lectivament els riscos, els accidents, les cues interminables i, en el pitjor dels casos, les morts.

Davant aquest escenari, convé obrir un debat que durant anys s’ha esquivat per ser impopular: el del pagament per ús. L’alternativa no és només –tot i que també– tornar al peatge, sinó plantejar fórmules raonables –vinyeta, copagament, sistemes electrònics– que permetin garantir un manteniment digne d’autopistes que, tot i que amortitzades, continuen exigint noves inversions per assumir una demanda que es multiplica al ritme del creixement econòmic.

A Europa hi ha models diversos que demostren que aquest debat no és ni nou ni excepcional. Països com Suïssa o Àustria apliquen sistemes de vinyeta anual que permeten circular per la seva xarxa d’alta capacitat amb costos assumibles i previsibles. Altres, com Alemanya, apliquen peatges específics als vehicles pesats en funció de la distància recorreguda i del nivell d’emissions. Els països nòrdics combinen gratuïtat parcial amb taxes urbanes i sistemes intel·ligents de gestió del trànsit. Cap d’aquests models és traslladable sense més ni més, però tots comparteixen una premissa: sense una font estable de finançament, no hi ha manteniment possible.

La combinació d’autopista de pagament i via alternativa gratuïta, tan injuriada al seu dia, oferia a més una distribució més equilibrada del trànsit i de les càrregues. Permetia escollir, descongestionava i introduïa un cert principi de corresponsabilitat. L’acumulació actual de vehicles pesats i la falta d’inversió ja no són un problema teòric ni una molèstia passatgera. Comencen a tenir conseqüències greus i transversals, que afecten la seguretat viària, el transport ferroviari i la cohesió territorial.

Que el pagament recaigui íntegrament en tots via impostos no és automàticament més just, sobretot quan els que més pressió realitzen sobre la via no sempre contribueixen proporcionalment a la seva conservació. L’AP-7 està al límit. Mantenir la gratuïtat sense garantir prou recursos suposa continuar degradant una infraestructura crítica. Quan una autopista mal mantinguda acaba provocant una tragèdia més enllà del seu asfalt, el debat es converteix en una qüestió ineludible de responsabilitat pública.