Records
La capsa
No ve a tomb parlar-ne, però vaig obrir una capsa de sabates en la qual no hi havia sabates, sinó alguns objectes. Semblaven acabats d’arribar del passat, amb gest fins i tot de velocitat; alguns em pertanyien i d’altres també. Els que també em pertanyien ho feien en la mesura que els tenia jo, però en un altre moment havien sigut d’altres persones. En concret, algunes d’elles exparelles. Vaig recordar de seguida un text que havia remarcat en el primer volum dels Diarios de Rafael Chirbes. Era l’abril de 1984 quan ho va escriure. Vivia en una certa provisionalitat, i sota una sensació general de cansament. Lamentava el caos que hi havia a casa seva, i que les coses envaïen espais que no els pertanyien. Res trobava el seu lloc, ni tan sols ell. Les setmanes se li escapaven volant i no tenia temps a posar ordre, a reflexionar, a ocupar la geografia domèstica, tampoc l’íntima, "Em sento incapaç de colonitzar-me a mi mateix, un ésser plural, a la deriva, cada una de les parts del qual sembla escapar en estampida en direcció diferent a les altres", admet.
En aquest context descoratjador, sempre curant-se d’una cosa que l’havia ferit, és en el que va escriure: "En l’amor, cal veure quina pressa té un per carregar-se els records comuns: llibres, discos, llocs, mots de famille: com si no fos precisament tota aquesta ganga la que et fa pagar un elevat preu a l’hora de la ruptura. Una vegada que la història d’amor s’acaba, aquests objectes, sons, llocs o cares que vas veure o vas sentir amb l’altra persona, el que vas olorar i vas palpar, et persegueixen per tot arreu, t’assetgen i t’impedeixen aixecar el cap". Un Chirbes dolgut segurament per una ruptura sentimental no massa llunyana, assenyala com s’acosta a la llibreria, extraurà un llibre de la lleixa, i allà hi ha el que a l’altra persona li agradava. O obre la porta de la nevera i les maduixes o el filet de vedella, el que sigui que veu allà dins, el posa en contacte amb ella, amb un gest seu, amb una frase que va dir: l’hi porten, l’hi posen davant, interfereix entre ell i la resta del món.
Ja advertia Italo Calvino que cal anar molt amb compte amb els objectes que s’introdueixen en un text perquè actuen de pol magnètic de la narració, atrauen l’argument, i es tornen objectius potencials de la nostra atenció. Quan vaig obrir la capsa, de fet, els objectes, o més aviat el seu significat, la van abandonar com els vents de Pandora. Res que es guardi en una capsa, i que ja no serveix per a res, està prou mort. Altrament no seria en una capsa. Hi ha alguna cosa en ells que no es deixa esgotar. No permeten que ningú els xucli la sang. Són dipositaris d’una biografia, la dels que els van compartir. Resisteixen al pas del temps, i a l’arribada de les coses noves, en capses que de vegades guardem dalt d’una prestatgeria, un armari, un calaix. Són moltes vegades el que queda d’un amor que se’n va anar, l’últim testimoni, el que aguanta fins i tot després de l’oblit. I ho guardem perquè té el secret perquè allò que ja no posseeix rellevància, en un instant bellíssim, l’adquireixi; en el que es triga a trobar una capsa i obrir-la.
