Sánchez i la política de l’anunci

Més enllà del debat, legítim, sobre el model de gestió dels tres aeroports bascos o les reivindicacions territorials que l’acompanyen, l’episodi il·lustra una manera de governar cada vegada més assentada: les paraules reemplacen l’acció.

Existeixen, a més, límits objectius difícils d’ignorar en aquest cas concret, també aplicables a la reivindicació de Catalunya amb el Prat. El sistema aeroportuari espanyol, articulat entorn del gestor Aena –empresa amb participació privada i model centralitzat–, dificulta una cessió d’aquest tipus sense una reforma profunda que no ha sigut ni plantejada ni explicada. Es tracta de límits tècnics i jurídics que l’anunci sembla ignorar –encara que es limiti a la cogestió–, i també obvia el risc de possibles demandes per part d’accionistes privats d’Aena. El fons britànic TCI ja ha amenaçat d’anar als tribunals si es trosseja una empresa cotitzada en la qual l’Estat només controla un 51%.

Notícies relacionades

Perquè sigui l’any de l’habitatge

Europa s’acosta a l’Índia

En qualsevol cas, un Govern sense Pressupostos aprovats, i sense una majoria parlamentària sòlida, recorre a l’anunci com a eina política, fins i tot sabent que moltes promeses no tenen els instruments necessaris per materialitzar-se. Es generen expectatives difícils de complir i es posposa, una vegada més, la rendició de comptes.

Aquesta dinàmica no és innòcua. Quan l’anunci substitueix l’acció i es converteix en un final en si mateix, la política deriva en una teatralització permanent que erosiona la confiança ciutadana i debilita la credibilitat institucional.