Europa vol ser una fàbrica i no un basar

Així es pot entendre l’acabada de presentar Llei d’Acceleració Industrial, que donarà prioritat al Made in Europe en les licitacions i en les ajudes públiques. A més, també posarà condicions a la inversió estrangera que, en determinats supòsits, no podrà superar el 49% del capital en sectors com l’acer, el ciment, l’alumini o l’automoció. La normativa, a la qual encara li queda una llarga tramitació en el Consell i en el Parlament Europeu, haurà de contribuir que la indústria representi el 20% del PIB europeu el 2035, davant el 14% actual.

Notícies relacionades

Invitacions al desordre

L’ànima i la sintaxi

La reacció d’Europa, convençuda que vol ser una fàbrica i no un basar, és lògica. Durant dècades va defensar una obertura gairebé pedagògica dels seus mercats, però la pandèmia va demostrar que les cadenes de subministrament podien paralitzar economies senceres en qüestió de setmanes. La crisi energètica posterior, agreujada després de la guerra d’Ucraïna, va evidenciar alguna cosa encara més delicada: dependre de l’exterior en àmbits crítics és un risc estratègic que la UE no es pot permetre. Fa dècades que la Xina exigeix socis locals i limita el control estranger en sectors clau, mentre impulsa els seus campions nacionals. Els Estats Units també es mouen en aquesta direcció de la mà de Donald Trump.

L’èxit de la norma dependrà, en gran manera, de com s’apliqui. Si es converteix en un instrument àgil per enfortir les cadenes de valor europees, atraure inversió de qualitat i generar ocupació estable, haurà complert la seva missió. Però si deriva en un mecanisme burocràtic, subjecte a vetos discrecionals o utilitzat per protegir interessos nacionals ineficients, el remei podria ser pitjor que la malaltia.