Els raïls d’una ferida

Ben aviat, els titulars es van omplir de desesperança. Acomiadaments, desnonaments, cues de fam, persianes abaixades... L’atur en els més grans de 50 anys va augmentar de forma dramàtica, la bretxa de gènere es va agreujar i els joves es van emportar la pitjor part. Per a l’anomenada generació perduda la precarietat i la inseguretat es van instal·lar en les seves vides. Molts no han aconseguit desallotjar-la.

La crisi econòmica va ser el final i l’inici de moltes coses. En una infinitat d’estadístiques, les corbes van abandonar la línia ascendent per emprendre un vertiginós descens. Declivis que, en molts casos, encara no s’han aconseguit revertir. Des de la natalitat fins a la desafecció política. Des dels salaris reals fins a la salut mental. I sí, també les inversions públiques en vivenda o en unes ja castigades infraestructures ferroviàries.

Cap partit que ha participat en els governs d’Espanya i Catalunya dels últims 20 anys està exempt de responsabilitat en algunes d’aquestes corbes. Per incapacitat o per voluntat política es van prendre o es van deixar de prendre decisions que encara no han fet possible la seva reversió total.

A més, mentre no s’aconseguia retornar al punt d’inici, la població no deixava al seu torn de créixer. Més de tres milions de persones en el conjunt d’Espanya, gairebé un milió a Catalunya.

Notícies relacionades

Sánchez volia Síria i ha tingut Sòria

Trens sota la pluja

De la mateixa manera que el passat incideix directament en l’actualitat, les decisions que ara es prenguin i com es prenguin modelaran el futur. Més enllà dels raïls o el maó, hi ha la determinació política de qui es col·loca en el focus de l’acció. Perquè l’home que es va convertir en un aturat de llarga durada quan va ser acomiadat en 2010, la dona que va veure truncada la seva carrera o l’acabat d’incorporar al mercat laboral en condicions precàries van sentir emocions molt semblants als joves que avui que no poden emancipar-se o a la legió d’usuaris de Rodalies llastats per un servei insuportablement deficient. Segons un estudi de la Universitat Rovira i Virgili, el 88% dels seus usuaris habituals pateixen un augment d’ansietat, depressió i malestar físic.

És l’abandonament. La persistent sensació d’abandonament mentre la desigualtat no deixa d’agreujar-se. Totes les carències, les falses promeses i les penes polítiques que prioritzen la desqualificació de l’adversari per davant del servei a la ciutadania no fan sinó aprofundir la ferida.