Alarmes amb el tren

U. Adamuz no és la dana de València. Els accidents o tragèdies no poden comparar-se. En tot cas, es comparen les gestions. I els fets són que tant Óscar Puente, ministre de Transport (PSOE), com Juanma Moreno Bonilla, president de la Junta d’Andalusia (PP), van ser localitzables i als seus llocs de gestió poc després de l’accident. I el fet és que Mazón va ser il·localitzable pel seu equip en un temps crític. Tot això, a València, en un context d’alerta roja prèvia i amb activitats suspeses. I, a Adamuz, amb revisions en termini però, sobretot, sense advertència d’incidència en la via per part dels maquinistes anteriors a l’Iryo, malgrat que trens anteriors tenen osques a les seves rodes. Ara la CIAF se centra a saber per què es va poder trencar la via, la principal hipòtesi. En qualsevol cas, tant l’accident d’Adamuz com la dana de València estan ja en la justícia per determinar responsabilitats. Ningú s’escaparà i, per tant, no serveixen els mitjans que s’esforcen a vendre teories conspiradores. Tot se sabrà.

Dos. Hem passat que Adif publiqués cada dia incidències en la xarxa ferroviària que passaven sense pena ni glòria, que ara alguns mitjans publiquin totes les incidències sota alerta. El periodisme treballa amb algoritmes i la paraula tren és un bec informatiu. Per això es publiquen totes les incidències, fins i tot les que no tenen a veure amb la xarxa de manera directa. Per exemple, els que van titular sense especificar que aquesta setmana va ser el braç d’una grua el que va colpejar un tren. No creem onades de pànic. I a veure si es pot fer periodisme. No programes on alguns entrevistadors es creuen que són Edward Murrow però no arriben ni a becari, o alguns creuen que han de resoldre l’escena d’un crim d’estil Agatha Christie, en lloc de deixar-ho als experts i professionals.

Notícies relacionades

El ministre que parla abans d’hora

Símptomes, no fatalitats

Tres. El "no penso tornar a agafar el tren mai més" és ben comprensible. I imaginin els que l’agafen diàriament per a anar a la feina. La por és lliure i, ara, justificada. Potser en uns mesos passarà. Però, més que crear alarmes, afegim perspectiva real. Ha sigut un accident amb 45 persones mortes i això fa que hi hagi que no vulgui agafar el tren. Però cada any moren a la feina unes 700 persones i no deixem de treballar per aquest risc. Moren unes 400 persones en accidents domèstics i no deixem casa nostra. Moren unes 900 persones per negligències mèdiques i no deixem d’anar a l’hospital. I, si ets dona, cada any n’hi ha unes cinquanta d’assassinades per les seves parelles o exparelles i no per això deixem de relacionar-nos amb homes. És a dir, hi ha situacions amb més probabilitat de risc. Això no treu que es pugui demanar més seguretat sempre, però si apliquem aquesta lògica a la nostra vida no sortiríem ni del llit.

L’alarma sense rigor no protegeix: només confon. La veritat arribarà i, quan ho faci, convé haver estat del costat de la responsabilitat i no del soroll.