Editorial
Incertesa a l’Àrtic
El repte per a Europa és tenir prou capacitats per tenir un paper en aquesta disputada regió
Després del pas huracanat de Donald Trump pel fòrum de Davos, semblava que els riscos que planaven sobre el futur de Groenlàndia havien quedat aparcats per un temps. No obstant, a mesura que es coneix algun detall de la trobada d’urgència que va tenir amb el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, tot indica que la solució que va anunciar Trump per resoldre el litigi que ell mateix havia creat dista molt de ser definitiva. Així ho han assumit la majoria de líders europeus, malgrat la victòria aconseguida als passadissos de Davos, plantant cara a l’afany del president nord-americà per quedar-se amb Groenlàndia tant sí com no. Queda per veure si l’esborrany d’acord que Trump i Rutte van conjuminar en una sala de Davos es basa en l’ampliació de la presència militar nord-americana o si el president dels EUA continua insistint a aconseguir la sobirania de parts de la costa, cosa que és rebutjada per la mateixa Groenlàndia, per Dinamarca i pels europeus. Davant la ferma posició d’Europa, Trump va recular. Dues vegades. Primer, descartant la conquesta armada de l’illa per la qual havia advocat en alguna ocasió. Després, renunciant a castigar els europeus amb més aranzels si no acceptaven les seves pretensions hegemòniques. Però dos dies després de la seva intervenció, la incertesa sobre el futur de Groenlàndia continua regnant a les cancelleries i en els mercats i entre els analistes
Una de les conseqüències més negatives de com Trump ha gestionat el tema és la banalització de les importants qüestions geopolítiques relacionades amb l’Àrtic. Un espai on, efectivament, estan en joc interessos estratègics de primera magnitud. Groenlàndia no és el tros de gel a què es va referir Trump a Davos, com si volgués treure importància a un caprici. És una illa molt gran, no tant com sembla als mapes basats en les projeccions de Mercator, però quatre vegades Espanya. Una illa rica en petroli i en molts dels components que necessita el desplegament de la intel·ligència artificial. I una talaia privilegiada des de la qual Occident pot observar un mar que els russos sempre han aspirat a controlar i pel qual la Xina s’interessa cada vegada més, per raons comercials.
Aquests dies en què Groenlàndia ocupa les portades de mig món, ha passat desapercebut un estudi publicat per la prestigiosa revista Nature que diu que la base sobre la qual s’assenten les seves glaceres seria menys sòlida del que es creia fins ara. En cas que finalment es confirmés aquest descobriment, el procés de desglaç impulsat pel canvi climàtic es podria accelerar. La conclusió: per les aigües gelades de l’Àrtic que encara limiten el trànsit fluvial podrien acabar navegant molts dels vaixells que faciliten el comerç entre Àsia i Europa i que ara passen per complicats estrets i pel canal de Suez.
En conseqüència, sigui quin sigui l’acord que acabi acceptant Donald Trump, el repte per a Europa és el de tenir capacitats suficients, de vigilància i intervenció militar, per assegurar que tindrà un paper en els litigis que sorgiran en aquest Àrtic del dia de demà, que s’assemblarà poc al de Frederick Cook, Robert Perry o Roald Amundsen, els tres exploradors que es disputen encara el descobriment del Pol Nord.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
