Trump fanfarroneja però no dispara

No s’ha permès mai a cap líder humiliar i insultar tants líders occidentals com va fer ell durant la seva intervenció. A Macron, per descomptat, a qui va ridiculitzar per amagar-se darrere d’unes ulleres fosques per desafiar-lo. A Keir Starmer, apallissat per no bombar més petroli al mar del Nord i per comprar molins de vent a la Xina. I a Mark Carney –primer ministre d’un país que no existiria sense nosaltres– per haver-li fet la crítica més consistent que li ha fet mai. Des de la Unió Europea, culpable de gestionar un continent irreconeixible, fins a Suïssa, estomacada durant 10 minuts per no reduir el seu dèficit comercial amb els Estats Units. Trump no va deixar cap canya dreta. I, no obstant, Wall Street va tornar a pujar, alleujada. El cowboy havia escarnit els ocupants del saloon, havia fins i tot tret la pistola per amenaçar amb nous aranzels, però al final no havia disparat. Fins i tot es va desdir, o semblava que es desdeia, de la seva anunciada decisió d’ocupar Groenlàndia per la força. En té prou comprant-la.

Notícies relacionades

‘Keep Calm and Carry On’

Un dol rere l’altre

Mai un president dels EUA havia mentit tant davant una tribuna com la de Davos, on els assistents porten un programa de fact-checking incorporat a les ulleres intel·ligents. La seva crida per invertir va ser ben rebuda, per descomptat, com ho van ser les seves crítiques a la regulació europea. Era el que s’esperava d’un polític nord-americà. No obstant, tot i que Davos sigui el lloc on es reuneix l’elit per excel·lència, no és un míting de seguidors de MAGA disposats a aplaudir qualsevol barrabassada mentre vingui de Trump. Ni era el lloc adequat per fer creure que els pacificats carrers de Washington són un paradís, mentre que pels de Minneapolis circulen dones histèriques que només pensen a atropellar esbirros de l’ICE. Més greu va ser, per a aquest públic d’executius, que no expliqués per què l’OTAN no pot defensar l’Àrtic des de Groenlàndia, que equiparés Putin amb Zelenski, que no respongués al desafiament econòmic i tecnològic que comporta la Xina o que no tingués resposta a preguntes sobre els tambors de crisi que recorren els mercats o el dèficit galopant dels EUA.

Això explica, probablement, que la càlida benvinguda inicial anés seguida de murmuris de desaprovació i d’aplaudiments finals discrets. ¿A què aspira Davos? A un món predictible, amb unes regles per a les multinacionals i uns aranzels estables, al final de la guerra d’Ucraïna, al restabliment de les relacions transatlàntiques. A no haver d’esmorzar cada dia amb l’última ocurrència del president dels EUA al Financial Times. Trump no els va oferir res d’això. Si no ens veneu Groenlàndia, no ho oblidarem, va dir, enigmàtic, amenaçador.