Editorial

Temps de dol i investigació

Ser responsables comença per la prudència i continua aclarint els fets i assumint-ne conseqüències

2
Es llegeix en minuts
P

P / Joaquin Corchero / Europa Press

Cada hora que passa tenim més informació sobre l’accident d’Adamuz, el més greu a la xarxa de ferrocarrils espanyola des del d’Angrois, el 2013. Però encara s’han de desentranyar les causes d’aquest sinistre de fatals conseqüències. Tenim la responsabilitat, tots, des de les forces polítiques fins als mitjans d’informació i el ciutadà que consumeix, produeix o fa circular informacions, desinformació o testimonis, de respondre a aquest drama ferroviari amb serenitat i deixant de banda apreciacions apriorístiques o hipòtesis arriscades. Tenim l’obligació de fer costat als que pateixen al mateix temps que elogiem la solidaritat de tots aquells, professionals i voluntaris, que lluiten per disminuir el dolor.

També hem de posar sobre la taula, amb total objectivitat, una reflexió profunda sobre l’alta velocitat a Espanya i els seus problemes estructurals. En aquestes pàgines ja hem assenyalat les tensions que experimenta aquesta xarxa a Espanya: la manca de manteniment i d’inversions en renovació d’un sistema que ja és en la seva tercera dècada de funcionament, les conseqüències de la seva concepció radial, l’increment de la circulació per l’arribada de nous operadors i, en conseqüència, la saturació d’un servei al qual costa arribar als estàndards de puntualitat i fiabilitat amb què es va estrenar. El fet que el tram on es va produir l’accident hagi sigut objecte d’una reforma milionària recentment obliga a no establir una relació automàtica de causa i efecte entre l’estat de la xarxa i el que ha passat. Però la falta de control sobre la qualitat de les obres fetes, la falta de reacció davant avisos sobre problemes potencials en cas que s’haguessin produït o l’estat del material rodador són factors que cal tenir en compte, una vegada la hipòtesi de la fallada humana sembla no considerar-se, en una investigació de la qual encara ens queda molt per saber.

Fins i tot reclamant celeritat en la investigació, també hem de ser conscients que un accident d’aquestes característiques demana precisió i pausa. La Comissió d’Investigació d’Accidents Ferroviaris ha d’actuar sense pressions i ha de valorar l’origen de la tragèdia. El que no podem permetre’ns, com a societat, és l’explotació de l’accident com a instrument polític. Cal valorar positivament, en aquest sentit, la reacció sense gairebé excepcions del Govern espanyol i del Govern andalús durant aquests moments de crisi. Posant com a prioritat l’atenció a les víctimes i les seves famílies i mostrant una temperància i contenció que s’hauria de mantenir com a mínim durant un període de dol oficial que per respecte als directament afectats hauria de ser alguna cosa més que la suspensió d’activitats públiques. I més enllà, fins i tot quan la rendició de comptes una vegada aprofundida la investigació permeti arribar a conclusions.

Davant les hipòtesis sense fonament comprovable i la desinformació s’ha de situar la responsabilitat, tant des dels mitjans com des de la política. Aprofitar la tragèdia per abundar en la idea d’un Estat fallit i un cicle polític esgotat comporta un espectacle indecent que no fa més que desacreditar la política i les institucions. Però aquesta responsabilitat ha de continuar en forma de col·laboració, i també en forma d’aclariment de causes, amb les conseqüències tècniques o polítiques que això tingui.

Temes:

Govern Espanyol