Trump, un any després /
Ara que fa un any del segon mandat de Donald Trump és evident que ha sembrat una incertesa màxima a escala mundial, ha fet volar pels aires les normes més elementals del dret internacional, ha desgastat la relació amb els aliats, ha carregat contra la divisió de poders als Estats Units i ha deshumanitzat sense miraments la gestió dels fluxos migratoris. Mentre l’economia nord-americana emet senyals preocupants i les enquestes reflecteixen una caiguda permanent de l’acceptació de les polítiques de Trump, ell persevera en la ruptura amb tot el conegut fins ara i s’entrega a una estratègia d’índole neoimperial. Una deriva que incomoda de la mateixa manera els que no el van votar i un percentatge cada vegada més gran dels que ho van fer confiant en la promesa de campanya que no encoratjaria guerres i se centraria en els assumptes interns, adscrit a una nova versió de l’aïllacionisme.
El cas és que a Groenlàndia i Veneçuela ha obert nous fronts de confrontació, guiat pel seu propòsit d’assegurar-se el control de recursos naturals essencials i de sotmetre Llatinoamèrica als seus designis, continua sense pactar de forma solvent i viable el final de les guerres de Gaza i Ucraïna i amenaça d’agreujar la desestabilització del Pròxim Orient amb una segona intervenció a l’Iran. Sense comptar mai amb els aliats històrics dels Estats Units, donant mostres sempre de la seva incomoditat extrema amb el punt de vista europeu malgrat la concessió de no confrontació feta per la Unió Europea calmant el càstig aranzelari. En tot plegat hi ha un risc real de fragmentació del bloc occidental; hi ha un perill d’erosió del paper i l’eficàcia de l’OTAN com a paraigua defensiu i de seguretat davant les ànsies expansionistes de Rússia més enllà de la invasió d’Ucraïna.
Alhora que porta a la pràctica una política de contenció del gran competidor –la Xina–, afronta en el pla intern un procés de degradació institucional en què identifica com a adversaris per combatre les autoritats estatals i locals del Partit Demòcrata, el poder judicial i el president de la Reserva Federal. Es dona així la insòlita situació que a punt d’arribar als 250 anys de la independència dels Estats Units, el president és el primer actor en la impugnació del llegat dels pares fundadors i de la Constitució, que data de 1787. Una sacsejada de l’escenari polític i social que suposa una fallida de la cultura democràtica, dels trets distintius de l’equilibri de poders, consubstancial al perfil institucional dels Estats Units.
A menys de 10 mesos de les eleccions de mig mandat, Trump està disposat a accentuar els aspectes més aspres de la seva manera de fer, necessitat de contrarestar el vaticini dels sondejos, de neutralitzar el cas Epstein i els efectes de la dissidència en el camp republicà, petita, però sempre creixent, suficient en tot cas per canviar la majoria en almenys una de les dues cambres del Congrés tan bon punt tingui reflex a les urnes. En el president no hi ha res que sigui predictible, no és possible assegurar que els oligarques de les tecnofinances seguiran al seu costat, però forma part de la lògica del personatge esperar que perseveri en l’objectiu de descavalcar l’ordre mundial conegut.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
