Editorial
Erosió de l’ordre internacional
L’atac a l’Iran afegeix inestabilitat per la creixent debilitat dels mecanismes multilaterals
L’atac conjunt llançat pels Estats Units i Israel contra l’Iran suposa un punt d’inflexió en la ja fràgil estabilitat regional. A primera hora d’ahir, els dos governs van anunciar l’inici d’una operació militar a gran escala. Donald Trump la va descriure com a "massiva i en curs", destinada a neutralitzar amenaces imminents, mentre que Benjamin Netanyahu la va presentar com una acció preventiva davant el que considera una amenaça existencial, però l’operació sembla orientada no només a debilitar sinó a propiciar la caiguda del règim dels aiatol·làs. Es van registrar explosions a Teheran, Esfahan i Tabriz i Israel va mobilitzar desenes de milers de reservistes i va declarar l’estat d’emergència. L’Iran va anunciar immediatament una "resposta il·limitada i sense línies vermelles" i el Govern va interrompre internet i la telefonia arreu del país. Es van produir onades de míssils i drons contra territori israelià i bases nord-americanes a Qatar, Bahrain i els Emirats Àrabs Units i Jordània va interceptar projectils sobrevolant el seu espai aeri.
L’episodi s’emmarca tant en la dinàmica interna iraniana com en el contenciós sostingut que manté amb Israel i els Estats Units. Després d’anys de protestes sostingudes, el règim ha intensificat la repressió i algunes fonts situen entorn de 92.000 els morts des del gener. Paral·lelament, Washington i Teheran mantenien converses indirectes a Viena i Oman per encarrilar el conflicte nuclear. I malgrat que les últimes rondes s’havien qualificat de constructives, persistien desacords rellevants, en particular sobre el programa de míssils balístics. L’atac es produeix, per tant, en un context de negociació oberta que accentua la percepció de fallida de la diplomàcia.
En el pla intern, l’ofensiva podria reforçar la cohesió entorn del règim i, alhora, dificultar una eventual transició si la cúpula resulta finalment escapçada. La fragmentació de l’oposició i el pes decisiu de les Forces Armades, en especial de la Guàrdia Revolucionària, plantegen dubtes sobre la viabilitat d’un relleu estable, malgrat l’enorme descontentament social. En l’àmbit regional, augmenta el risc d’extensió del conflicte, amb efectes sobre el comerç energètic i la seguretat de rutes estratègiques. L’àmplia presència militar nord-americana a la zona afegeix un element addicional d’inestabilitat, tot i que una eventual caiguda del règim podria suposar el final del suport iranià a milícies i grups armats hostils a Israel. I a escala internacional, l’operació erosiona un ordre ja tensionat per intervencions unilaterals i per la creixent debilitat dels mecanismes multilaterals.
La UE, l’ONU i el Govern espanyol han apel·lat a la contenció i al respecte del dret internacional. La prohibició de l’ús de la força –tret de casos de legítima defensa o amb autorització del Consell de Seguretat– constitueix un pilar de l’ordre jurídic internacional, i la seva vulneració debilita la seguretat col·lectiva. Recordar-ho no suposa ignorar el caràcter totalitari del règim iranià ni els riscos del seu programa nuclear. No obstant, si les potències democràtiques actuen al marge de les regles comunes, erosionen els valors que pretenen defensar, tot i que el món seria molt millor sense el règim dels aiatol·làs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
