Quan ja no s’espera res...

Són unes memòries, però no són una relíquia d’aleshores. Són un recordatori del que ja sembla que no pot ser, però que va ser, en aquest país i al món. Després d’una successió terrible de guerres pròpies i alienes, però pròximes, en què la mort i la desgràcia van trencar (com diu la frase de L’estranger de Camus) l’equilibri dels dies, va venir una altra era en què Espanya es va fer un nou país i vam poder contemplar l’estendard d’una altra esperança: la Transició. Allà, a Cuando ya nada se espera, aquest és l’argument de l’esperança. Ja s’havia mort Franco; ara sembla que el ressusciten. És, altra vegada, la manera de trencar el futur.

El món que vam viure, els anys de les guerres, semblava que havien acabat quan els països, a Europa, per exemple, van decidir acostar-se, ajuntar-se, tan civilitzats com els vells somnis trencats de viure en pau. L’ETA es va encarregar de fer del seu mal una història terrible en què, per altres mitjans, amb altres desraons, es va tornar a aquest país el terrible mal de la maldat i de la por, i de l’assassinat. I va deixar d’existir l’ETA. No hi és, ja no té nom, ja és una part de la història, del dolor, per tant, i el seu record és maligne. Però ja no hi és.

Aquest llibre de Griñán és allà, davant els meus ulls, fent-me viure l’esperança que allò que es va poder explicar (la pau, la il·lusió del futur) pugui tornar a passar, a les nacions i als pobles, en aquest país i a tot arreu. No és comú trobar-se, tot d’una, la por trucant a la porta als països que ja no tenien por. Però hi és, la por al carrer (als carrers dels Estats Units, per exemple, a Gaza, als carrers inesperats, a les voreres, a les escoles dels infants) i la por al món... Cada dia s’esgrimeixen raons per a la guerra, tractada des de despatxos en què els mandataris expliquen, de nit i de dia, que ells són els amos del futur, que fan anar com si fos una joguina. A Groenlàndia, a Veneçuela, a l’Orient Mitjà, ves a saber quan es faran amos també del futur dels nostres propis camins.

Ara les albes són relíquies del passat. Per exemple, del que passava quan es va publicar aquell llibre, amb un títol que és un vers de Gabriel Celaya i és, al llibre de Griñán, una autobiografia que podia ser, també, la crònica general de la vida d’altres, almenys d’aquells de la seva generació, a la qual m’acosto. Ara Espanya torna a viure una incertesa en què no està sola. És la incertesa del món, en què Trump i els seus succedanis expliquen el futur com si no hi habitessin persones sinó goril·les o bandits.

Notícies relacionades

Un segle de merda

Toca ‘melonitzar’ Abascal

Des dels Estats Units sonen clarins terribles que ens desperten de matinada amb la notícia quotidiana: què ha dit, què fa, què envia a fer el president del país més poderós de la terra. El llibre de Griñán parteix del poema de Celaya i acaba amb uns versos de César Vallejo, aquell peruà que va fer de la seva tristesa la recerca de la pena: "Y en esta hora fría, en que la tierra/ trasciende a polvo humano y es tan triste,/ quisiera yo tocar todas las puertas,/ y suplicar a no sé quién, perdón,/ y hacerle pedacitos de pan fresco/ aquí, en el horno de mi corazón…".

Ja s’escriu tot des dels Estats Units, com si un home sol, però no solitari, ens sotgés per donar la seva empremta personal al que passa. I el que passa és veritat i és terrible. Veure Donald Trump manejant la vida de les nacions (les que van ser, les que estan a punt de deixar de ser-hi) manant cada hora del dia i de la nit, és una manera terrible de sentir-se al final d’un carrer en què un dels qui compleixen la tasca horrible del rifle o la pistola mata qualsevol persona. I, de seguida, el president o els seus empleats troben raó per convertir la maldat assassina en una raó d’Estat, una revenja, un avís mortal que en qualsevol altre moment li passarà a un altre innocent que va tenir por fins que ja va ser un cadàver al carrer.