Pitjor impossible, potser

La setmana passada la culpa va ser del porter, aquesta vegada el porter en va ser l’única garantia, el que va impedir que la vergonya fos part del resultat. Em vaig enfrontar al partit com si aquell desastre fos un accident que podria tenir pal·liatius. No obstant, a poc a poc aquest partit sense il·lustracions va anar explicant que aquest Barça que ens semblava invencible fa dues o tres setmanes, ara s’haurà de remoure de les seves pobres cendres per ser una altra vegada aspirant al futur. És molt trist el resultat, però és pitjor la sensació que, sense direcció i sense ordre, va ser sempre pitjor que el Girona. Són ja massa avisos com per pensar que aquesta derrota no és també una manera que té l’equip de resoldre el seu litigi amb la qualitat.

Notícies relacionades

Tan car com està el penal...

El Barça s’enfonsa a Girona

Tot just començar el partit vaig sentir que aquest Barça seria, una altra vegada, el més eficaç de la temporada, tan sols per rescabalar-se de la humiliació més recent i més perillosa: la que li va propiciar sense pal·liatius l’altre equip de Madrid.

De seguida es va cansar el Barcelona d’aparentar que era igual que el que sol mostrar la seva qualitat. Ni de lluny aquest Barça d’ara és el Barcelona de les remuntades. Alguna vegada cito la cançó de Los Secretos sobre el noi que es torna vulgar quan baixa de qualsevol escenari. Aquest és el Barça d’aquests dies; no juga malament només, sinó que juga a perdre, està perdut en l’aire sense sal de la seva ineptitud, deixat de la mà d’un déu que no té pietat: el contrari. Contra l’Atlètic de Madrid es va presentar com un equip delmat, pobre, i contra el Girona va ser pobre des del primer moment. La golejada de Madrid, vist aquest partit d’ahir a la nit en retrospectiva, no és res respecte a la humiliació de Girona. Perquè almenys la pallissa de l’Atlètic va agafar el Barça lamentant el gol que es va deixar marcar Joan Garcia. La paradoxa ara és que tot l’equip està malament, menys el porter. Jo he sentit vergonya, com Eric, que va plorar. Jo no he plorat perquè havia d’escriure aquesta crònica.