El buit que vas deixar

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

16 de gener del 2026. 00:35

0 Comentaris

El duelo en Navidad: Seis pasos para gestionar la ausencia

Pensava que encara, i això que han passat 29 anys, no estava preparada per escriure’t aquestes línies que no són un comiat, perquè no es diu adeu a qui continua amb tu tot i que ja no hi sigui. Això creia, que no seria capaç de trobar els mots, mai suficients ni adequats, per explicar-te tot el que m’ha passat aquest temps, la meva vida sense tu. Suposo que no soc tan valenta i em refugiava en la covardia, que de vegades es disfressa d’un injustificable però còmode neguit, per no enfrontar-me a la culpabilitat que em provoca saber que durant aquestes gairebé tres dècades he sigut feliç, he viscut moments bonics, alguns de preciosos, adjectiu que eleva un esglaó la bellesa, i, tot i la teva demolidora absència, ferida que no aconsegueixo cicatritzar, continua oberta, he conegut gent meravellosa que continua aquí, al meu costat. Però aquesta setmana hauries fet 70 anys i aquesta xifra, aquesta data, ha provocat un sisme inesperat, no hi comptava, no m’ho esperava, en aquesta realitat quotidiana que miro de controlar, infatigable, fins i tot sabent que és impossible. Després del terratrèmol d’aquell dia –ni tan sols vaig ser capaç de contenir el plor pel carrer, dissimular-lo, amb la vergonya que em provoca, em sento feble, assenyalada–, van arribar rèpliques que es van anar manifestant en un desolador estat d’ànim. Fins que una amiga que té la capacitat de mantenir-me amb vida, fer que continuï respirant a desgrat meu, em va dir no pots continuar així, noia, tindràs un infart, i jo em vaig veure responent, com si parlés una altra, doncs potser em fa falta això, que em passi, i ella només hi va poder respondre amb un temorós què vols dir. Era a l’andana d’una estació de metro, esperant el tren al qual havia de pujar per tornar a casa, i vaig sentir por de mi mateixa, em vaig aterrir. No era el primer cop que em passava, he desconfiat dels meus propis actes abans, però no amb aquesta lucidesa al caire de la certesa que podia arribar a fer alguna cosa, aquest fatídic pas. Vaig penjar el telèfon a l’amiga, no res, no vull dir res, deixa-ho, i vaig pujar al vagó. Que estúpida que ets, Inés, que ingrata i egoista, vaig pensar. Aquell moment va ser un punt d’inflexió per a mi que ha acabat derivant en aquest text, motivat per aquestes persones meravelloses que he esmentat abans, amics com el que em va enviar fa uns dies aquest poema escrit per ell: "Observo cada buit que van deixar / aquells que vaig perdre. / Tota absència es queda, es manté. / Creixo al voltant seu / com una heura / enfilant en el buit". Tot i el buit que vas deixar, la teva mort, que te n’anessis tan aviat, he sigut feliç, m’he enfilat com l’heura per aquest buit que he anat omplint amb l’amor que he rebut, que m’han donat, a canvi de res, ni tan sols de reciprocitat, els que m’han portat fins aquí, sense els quals jo no hi seria. I és per ells, no solament per mi, ni per tu, pel teu record, aquest què diria la mare, què pensaria ella al veure’t així, tan desolada, abatuda i trista, pels que no puc deixar de ser-hi. Perquè sí, he sigut feliç sense tu, i la mera possibilitat de tornar a aspirar a aquest efímer estat, tan fugaç, un dia, un instant, que arribi i jo el senti, és un motiu més que suficient per continuar pujant a aquest vagó de metro cada dia.