Continuar parlant

Hi ha dies en què la incertesa sembla un animal domèstic. Un la sent moure’s per casa, ensumant els racons, i es diu:

–Aquí segueix encara, creant interrogants.

No fa soroll, però la seva respiració es confon amb la del frigorífic. És un animal que no es deixa acariciar: cada vegada que estenc la mà, canvia de forma. A estones sembla un núvol, d’altres, una carta d’Hisenda sense obrir, i altres, les pitjors, s’asseu a la cadira de davant i m’imita. La incertesa, com el gos, no vol respostes, vol companyia, igual que aquests amics que truquen per confirmar que encara pots prendre amb ells un cafè. Si un intenta definir-la, s’escorre per sota de les paraules. Només es deixa mirar de reüll. Quan li poso nom, desapareix, com si hagués descobert que no val res una vegada esbudellada.

Notícies relacionades

L’habitatge contra Sánchez

Del bloqueig a l’oportunitat

Jo, de jove, creia que el dubte era un parèntesi, una pausa entre dues certeses. Ara penso al revés: que les certeses són els parèntesis, breus interrupcions en el flux continu del no saber. La resta del temps vivim improvisant, amb la compostura de qui fingeix haver entès les regles d’un joc que canvia cada tres jugades. De vegades la incertesa es disfressa de lucidesa. Es presenta amb vestit de filòsof, amb cites d’Heràclit, i em convenç que dubtar és un signe de talent. Però després, a mitjanit, la mateixa veu em pregunta si vaig tancar bé la porta, si vaig dir el que calia en el dinar familiar, si això, que escric ara mateix, té alguna utilitat per al lector i per a mi. Confonc la filosofia amb la superstició, la màgia amb la lògica.

He provat de negociar-hi. Li dic: "Queda’t al passadís, no entris al meu cap". Però al cap de poca estona ja està asseguda a l’escriptori, llegint el que escric, corregint les meves frases. La incertesa és també una editora gelosa: omple els buits d’ignorància per donar-los sentit. Potser viure és això: mantenir una conversa amb alguna cosa o algú que mai respon del tot. I potser l’únic gest possible és el de continuar parlant, tot i que no sapiguem amb què o qui.