Una cimera estèril

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, negant tracte de favor a Catalunya, es va limitar a exposar les línies generals d’un model que les comunitats ja coneixien després de l’acord entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras. Una seqüència –bilateral primer i multilateral només després– que ha condicionat el debat i ha generat malestar entre la majoria dels consellers autonòmics (tots, excepte la consellera de Catalunya), que retreuen un procediment poc adequat per al que ha de ser una reforma d’abast general.

Un model pot ser més just, corregir desigualtats, reduir les diferències entre les comunitats de règim comú més ben i mal finançades, fer que les autonomies amb economies més dinàmiques continuïn sent contribuents netes als mecanismes comuns de solidaritat, incrementar els recursos disponibles per a totes i, tot i així, tenir dificultats per esvair les sospites de greuge.

El rebuig de les comunitats governades pel PP ha sigut unànime, i s’hi han afegit Astúries i Castella-la Manxa, governades pel PSOE. Han denunciat un model precuinat en la negociació entre el Govern i ERC que, segons diuen, introdueix privilegis per a Catalunya i trenca el principi d’igualtat, fins i tot en territoris potencialment beneficiats. El president castellanomanxec, Emiliano García-Page, ha demanat obertament que la reforma no prosperi i ha denunciat que és inacceptable que Junqueras en sabés ells detalls abans que ningú, cosa que evidencia que el problema no és només l’oposició del PP, sinó també la falta de consens en el PSOE.

Amb aquest panorama d’oposició generalitzada, Hisenda va optar per ajornar la votació. Però el diagnòstic no varia: el model no ha superat el primer round i no hi ha res que indiqui que ho faci a curt termini. La promesa d’una adhesió voluntària i que totes les comunitats hi guanyin no ha aconseguit dissipar la desconfiança generada pel pacte previ amb ERC ni la percepció que el debat arriba tard i malament.

Més enllà del bloqueig polític immediat, el problema de fons encara hi és. Fa més d’una dècada que el sistema de finançament autonòmic està caducat i, des d’aleshores, han canviat la demografia, l’estructura econòmica i les necessitats de despesa pública, de manera que continuar-ne ajornant l’actualització perpetua desequilibris i tensa els serveis públics essencials.

Precisament per això, la reforma necessària no pot ser el resultat d’una contrapartida lligada a un acord d’investidura en una sola comunitat autònoma. És inevitable que una reforma institucional que afecta tot Espanya, definida a través d’una negociació bilateral, serveixi just per complir les necessitats parlamentàries d’un Govern en minoria. Però sense un consens ampli, una metodologia transparent i una voluntat real d’acord per part de tots, qualsevol intent d’actualitzar el finançament autonòmic continuarà atrapat en el mateix cercle viciós: una necessitat indiscutida, molt soroll i molt poques possibilitats d’èxit.