¿Vox no havia de tancar autonomies?
Als que els agrada la política saben que Vox va néixer a través dels que van considerar que les polítiques de Mariano Rajoy eren tèbies i tovetes. "La dreteta covarda", es deia. Eren temps en què des de l’esquerra es considerava el PP un partit de "dreta extrema", citació textual. Ja ho veuen. Van ser Aleix Vidal-Quadras, Santiago Abascal i José Antonio Ortega Lara, entre d’altres, els que, el 2013, dos anys després de l’arribada de Rajoy a la Moncloa, van registrar la marca com a partit polític. El primer objectiu era perseguir un procés de recentralització de l’Estat de les autonomies. Això significava, per descomptat, el tancament gradual de tots els parlaments autonòmics pel malbaratament que significaven.
En 13 anys, el país ha canviat i, en general, totes les prioritats dels partits. No obstant, les idees primeres, les que són en l’origen de la construcció de les formacions, no. Vox va néixer per recentralitzar Espanya i tancar totes les seus autonòmiques, acomiadar els seus presidents i diputats, eliminar secretaries generals i directors i subdirectors i tot l’entramat que funciona a les maquinàries d’aquestes institucions, i ara sembla haver-ho oblidat. Tant ho ha oblidat que la portaveu del partit, Pepa Millán, ha assegurat al Congrés que, si és necessari entrar en el Govern de María Guardiola a Extremadura, "s’hi entrarà". Que és com l’escena de la pel·lícula El milagro de P. Tinto quan el paleta diu al propietari de la casa que, "si cal sanejar, se saneja", davant unes obres de rehabilitació.
Si Vox està disposat a entrar en el Govern d’Extremadura, com ja va fer en altres autonomies tot i que després abandoni, i com sembla que també ho està davant les futures conteses electorals a Aragó o a Castella i Lleó, la pregunta és: ¿què queda de la seva recentralització de l’Estat?
Va arribar a la política com un partit antisistema d’extrema dreta i s’ha consolidat com una organització que persegueix espais de poder per situar-hi els seus militants o gent pròxima. O sigui, un partit radical, l’objectiu del qual és "aconseguir una societat monocultural i mononacional al servei de la seva particular idea d’Espanya", cito el professor Carles Ferreira, que rebutja la immigració, sobretot la musulmana, però que es manté als parlaments autonòmics.
Hi ha defensors d’aquestes posicions, com en la CUP, a l’altre costat de l’arc ideològic, que també defensa fer política institucional, tot i que en els seus orígens ho rebutgessin. La qüestió és que la política està relacionada amb l’efectuació de concessions. És el que identifica els partits de govern.
Notícies relacionadesAra Santiago Abascal s’ho creu i anuncia que és un partit de govern. Recorda a quan Albert Rivera es va creure que podia superar els resultats del PP i no va pactar amb Pedro Sánchez, i així va acabar la seva festa. Després de 13 anys, Abascal ja es veu superant els populars de Feijóo. Les sempre malicioses enquestes li donen cada vegada millors resultats electorals. Les mateixes que posaven a Rivera sobre la taula.
I ara qui tanca autonomies.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
