Montero i la lletra petita del nou model de finançament autonòmic

 El nostre expert en política monetària i fiscal, Pablo Allendesalazar,ha explicat detalladament amb el seu habitual bisturí els principis del nou model amb l’última liquidació disponible, corresponent al 2023. I les coses no són com les presenta sempre el potatge madrileny preparat per l’ànsia de rèdit polític d’Esquerra. Si sumem el rebut per habitant ajustat al que s’esbossa en el nou model, el rànquing d’autonomies que milloren relativament el seu finançament està encapçalat per Múrcia i València, seguides de Castella-la Manxa, Andalusia i, ara sí, Catalunya. Encara es podria fer un altre exercici: analitzar els resultats si en lloc de reformar el sistema, simplement l’actualitzessin. Llavors passaria que Catalunya també incrementaria la seva dotació perquè ha guanyat dos milions d’habitants mentre que Andalusia, per exemple, només n’ha guanyat 300.000. Però a més ha guanyat població jove per la immigració i majors de 65 anys pels ‘boomers’, per la qual cosa en habitants ajustats guanyaria terreny sense tocar res. Però dir que Esquerra no ha sigut tan decisiva no agrada ni a uns ni als altres, mentre que el contrari només beneficia Vox. Treballar així no entén de tecnicismes. Si algun dia haguéssim de fer un debat de veritat, el potatge també hauria de ser conscient que el mateix concepte de població ajustada ja inclou una bona quota de solidaritat perquè pondera més els habitants amb més necessitats (infància i tercera edat), més vulnerabilitat (taxa d’atur) i més cost dels serveis (dispersió i despoblació). De manera que si l’ordinalitat es calculés partint de la població ajustada no seria exactament el que l’independentisme reclama perquè el divisor de l’aportació no seria el mateix que el del rebut per habitant. Però vaja, això quedarà per a una altra negociació.